Any

Gènere

Obra

Presentació

1982

Performance

L'enterrament

Casa Masferrer. Vic

PRESENTACIÓ

 

 

Un dia assegut en una terrassa de la Plaça Major de Vic amb el meu amic i freqüent col·laborador Enric Pladevall, li vaig comentar amb aquest desimboltura que de vegades ens caracteritza als pobles ibers d'aquestes terres, "Em sembla que em vaig a enterrar, vaig a posar a la premsa una esquela anunciant la meva enterrament seguint en tot moment les més convencionals pautes d'aquest ritual contemporani ". Va ser un "dit i fet".

Al cap de pocs dies estava parlant amb el representant de la funerària Fontcuberta del mateix Vic, manifestant-li l'interès que tenia per celebrar el ritual funerari de la meva pròpia persona.

 

En aquells moments de la transició hi havia tanta alegria i creativitat que tothom et deia que sí a tot, és més, li va fer tanta gràcia la idea, que no em va voler cobrar res i va posar a la meva disposició tota la parafernàlia, cotxe funerari, xofer, mossos, etc. Només vaig haver de pagar-los les corones de flors, això sí, ostentoses i amb les seves cintes en on posava un cop més: "Els teus amics que no t'obliden", "De les seves familiars estimats" ... Aquesta va ser de debò una performance inoblidable.

 

Abans de tancar el fèretre els assistents podien passar a acomiadar-se del difunt. Aquí vull recalcar una de les grans lliçons de teatre que em van donar en aquest cas els enterradors. Havíem col·locat el fèretre il·luminat per les quatre cantonades per grans veles i en una habitació estreta en la qual cabien a màxim sis o set persones mentre anaven passant.

Quan els assistents pujaven per les escales per accedir al respons, uns coneguts meus feien broma un cop s'havien assabentat que no era veritat que m'havia mort i que allò no era més que una performance de l'Vidal. Com us podeu imaginar aquesta actitud podia desvirtuar el pathos de la situació. Va sortir ràpidament al pas un dels enterradors i els va dir: "No us burleu perquè si mostreu que no creieu en aquest joc, ell tampoc s'ho podrà creure".

 

 

La intervenció havia estat categòrica, es van quedar muditos i calladets, i en entrar en aquella petita habitació i sentir aquella perfecta i professional escenificació de la mort, no van poder evitar un indefinible calfred. Tot estava tan bé escenificat que no quedava més que prendre per real la ficció. La mort i el seu teatre eren allà presents, poc importava que el inerme cos que jeia a l'interior del taüt respirés o no, la sensació era la mateixa. L'essència de l'enterrament era palpable.

 

Un cop havien passat tots els assistents, es va procedir a tancar el fèretre i baixar-lo per les escales (amb mi dins, és clar) per introduir-lo al cotxe funerari. Un amic, en Massana, va pronunciar unes paraules per tal aplom que fins jo mateix dins el fèretre em vaig emocionar. Es tanca el capot del cotxe i comença el seguici fúnebre lentament permetent seguir-ho al pas.

Aquí curiosament i seguint el cotxe, el públic ja anava més relaxat. Fins i tot es recuperaven del joc en què els havia ficat i anaven amb una certa alegria, alguns donant-se petons i abraçades, anem, tots molt alegres.

 

Imagineu què havia de pensar el transeünt que es trobava amb aquell ortodox seguici però amb tanta felicitat dels que havien assistit al seu enterrament. Aquí hi havia una segona performance o lectura en què el públic es convertia en actor ja que els que miraven des de fora no entenien res; o el mort havia deixat molts diners a tots o havia estat molt mala persona. I encara no s'acaba.

La instrucció que li havia donat al xofer abans d'iniciar, era que després d'uns 800 metres i en anar aconseguint un descampat, imperceptiblement fora accelerant de manera que gairebé haguessin de seguir-mig corrent i en arribar a l'descampat accelerés i es quedessin tots sense el mort. Quan vam tornar a la funerària amb el cotxe i em van obrir la caixa vam riure tots junts amb els enterradors. Per cert que la funerària em va demanar el vídeo de la performance per mostrar-lo a un congrés de enterradors.

 

Comprendreu que hi ha performances que estan condemnades a ser com els anomenen un "one off", El sol · licitant i prou. Una cosa de puresa hagués perdut en pretendre presentar-lo com un producte cultural ja que per a mi no ho era. Era l'enterrament i prou! No es pot convertir l'exorcisme a producte cultural.

 

Al cap d'uns mesos em dirigia amb cotxe cap a Sitges des de Vic, cometent la greu imprudència de transportar la placa de metacrilat (per a la DANSA PER UN MOMENT DE SILENCI) que pesava més de 100 quilos recolzada en els respatllers davanters i del darrere del cotxe. No pensava el fàcil que l'hi hagués posat als meus possibles detractors si després una frenada aquella guillotina latent m'hagués partit en cos i haguessin dit: "Veus, el que li passa per fer broma amb la mort!". Jo crec que de broma res. Una cosa molt misteriós havia quedat latent en tots els que participem d'aquell esdeveniment.

Fotògraf  J.M.Montaner