Inicio

Contacto

Reportajes fotográficos

Obras

Colaboraciones

Premios

Home

Contact

Photo sessions

Collaborations

Film& TV actor

Works

Home

Contact

Photo sessions

Collaborations

Film& TV actor

Works

Inici

Contacte

Sessió de fotos

Col·laboracions

Film& TV actor

Obres

CATALÀ

español

english

CATALÀ

español

english

Inici

Contacte

Sessió de fotos

Obres

Col·laboracions

Premis

Crítiques

Inici

Contacte

Reportatges  fotogràfics

Obres

Col·laboracions

Premis

Any

Gènere

Obra

Presentació

Premi

1986

Teatre al aire lliure

El venedor de gelats

XVIII Festival Internacional de Teatre de Sitges

Millor espectacle al alire lliure

 

 

Acció teatral hiperrealista.

 

Consisteix en un personatge, "El venedor de gelats", amb un carro de gelats o escenografia itinerant, les eines del seu ofici.

 

L'obra consisteix a passejar-se per un centre urbà amb un carro professional de gelats, proveït de tres recipients amb les seves corresponents tapes, capsa de monedes per al canvi i cornets de galeta.

La comunicació amb el públic existirà seguint les mateixes pautes d'improvisació i desenvolupament que es respecten a la vida quotidiana, és a dir: el venedor de gelats està fent la seva feina, dóna conversa, és amable i atent amb els seus clients, i sobretot ven tants gelats com pot. En l'acte de comprar un gelat, el client-espectador tindrà una relació personal amb l'actor-venedor, els quals participen, no se sap amb quina mesura, en dos actes simultàniament: el de comprar un gelat i el d’establir una relació personal amb l'actor en el curs de la representació.

Aquestes performances anaven apareixent durant els períodes de gira de l'Home Urbà i eren, d'alguna manera, fiduciàries de la seva evolució. Totes es desenvolupen a l’entorn de les qualitats de presència i la teatralitat d’allò que en principi, conceptualment, no és teatral.

Aquí em vaig atrevir a una curiosíssima experiència; dur fins a les últimes conseqüències la negació del joc i de l'ego de l'actor que s'engalana amb la mirada dels altres. L'actor pot baixar al pati de butaques, acostar-se al públic, tocar-lo, però sempre és l'actor qui s'acosta a l'espectador. En canvi, en aquest cas, és des d'una situació de poder, d'exercir demagògicament el no poder, sabent què és, i jugar-lo com una concessió. És un acostament, amb grans cometes, "humà" cap a altres éssers que accepten un estat de submissió en sentir-se privilegiats per estrènyer una mà o obtenir un autògraf; una forma més de perversió que donem ja per tan natural que ens hem oblidat del seu significat. Caldria retrocedir a societats antropològiques ancestrals per veure com és d’humanament pervers aquest comportament, aquesta perversa relació amb el líder.

Doncs no! Presentaria un treball en què en cap moment existiria aquesta escala de valors. Ens instal·laríem en una plaça pública de la localitat de Sitges, on una vegada més havíem estat convidats per Ricard Salvat per presentar un nou treball; en aquest cas, un tradicional i ortodox carret de gelats amb el seu para-sol i els seus tres cons platejats protegint les tres varietats clàssiques de gelat: vainilla, maduixa i xocolata. Atenent el carret, el Venedor de Gelats, amb la seva gorreta, la jaqueta blanca botonada fins al coll, i el seu ajudant, en aquest cas l'actor Albert Purgimont, assidu col·laborador de la companyia, que s'encarregava de cobrar i tornar el canvi. També teníem dues cadires de tisora, ​​de fusta, per als moments de descans.

Cal dir que les tres varietats de gelat que teníem eren de la màxima qualitat. Havien estat preparats especialment per Quim Capdevila, de Vic, professional i expert en rebosteria.

No vam haver d’esperar gaire. El sol del migdia castigava els caps descobertes i els cossos massa abrigats. La calor era el nostre millor aliat. Els transeünts rondaven entorn d’aquell carret, alguns amb un cert deix de desconfiança. Doncs sí, els uns ho sabien perquè tenien el programa del festival, però d’altres no. A tots els feia por d’apropar-se, fins i tot els "advertits" semblava que ho tenien de mirar com qui mira una instal·lació d'art a l'aire lliure.

Però és que fa tanta calor... i potser dins d'aquest carret tan mono resulta que hi ha uns gelats que són boníssims. Sigil·losament, algun espectador del festival s'atrevia a acostar-se al carret quan despreocupadament era avançat per un inadvertit vianant que senzillament demanava un gelat. Trencat ja el gel, servit i cobrat el gelat, l'accés al carret era qüestió de quotidianitat, de ritual assumit i conegut, ja que allà dins, en aixecar el cucurutxo metàl·lic, no hi havia cap genialitat, senzillament un bon gelat amb una bona galeta i a bon preu, el de mercat.

Algun se m'acostava respectuosament mentre li servia el cucurutxo, després d'atendre les seves preferències:

- ¿Però això és teatre?

I jo responia:

- Per descomptat. El guió és la pregunta que vostè m'acaba de fer i el que jo estic responent. Són 80 pessetes. Que vagi de gust.

Com que el gelat era boníssim, al final se n'anaven contents, però una mica dubtosos d'haver encaixat o no la dramatúrgia d'aquella obra.

Un cop més, les grans lliçons les donen aquells qui no esperen donar-les. Un senyor, darrere meu, quan va saber que aquell carret i el gelater formaven part del programa del festival, va dir en veu alta dirigint-se a tots els clients/espectadors:

- Doncs vaja, si diuen que això és teatre, resulta que jo he estat fent teatre tota la meva vida!

Em vaig girar i li vaig dir amablement:

- Gràcies senyor, vostè és el primer que ha entès la meva feina.

Així van anar passant les hores. Purgimon i jo asseguts darrere d'aquell carret esperant que vingués algun client per atendre’l, tot i que teníem la llibertat de desplaçar aquella escenografia itinerant, segons l’hora, per buscar els llocs més concorreguts d'aquell nucli urbà.

Avançada ja la tarda, vam arribar, cosa curiosa, davant el mateix parterre on anys abans, preparat com a “parc antropològic”, havia estrenat “l’Home Urbà”.

Com que la calor de la tarda havia minvat i també començava a fer-ho la llum del dia, era -com deien aquests mateixos personatges- hora de tancar. Però, oh malheur! a la llunyania veig que s’acosta una silueta de dret cap al nostre carret. Quan vaig poder enfocar bé aquella persona i distingir-ne els trets fisonòmics, vaig dir al meu ajudant:

- Ostres, en Joan de Segarra, el crític del diari “El País”! Agafa't que fa pujada.

Nosaltres manteníem la composició dels nostres personatges, doncs jo tenia molt clar que no érem Albert Vidal i Albert Purgimon, sinó el Venedor de Gelats i el seu ajudant. El crític ja era a pocs metres de la nostra àrea de representació i continuava avançant. Només d’arribar, em mira, s’arrepenja indolentment en el carret i em diu:

- Què Vidal, com ho portem això?

Com que no hi havia ningú al voltant, hauria semblat una mica forçat enrocar-me en el meu personatge i li vaig concedir, això sí, sabent-ho, un perillós parèntesi. Li vaig parlar com a Albert Vidal, de tu a tu, i la conversa va anar prenent camins habituals d'una trobada de capvespre al final de l'estiu en una ciutat de la costa entre dos coneguts. Amb la mateixa familiaritat li vaig suggerir si volia tastar un gelat, en pla bon rotllo, i després de fer-hi la primera llepada, em va dir:

- Ah carai, doncs són molt bons.

 

I es va anar perllongant la trobada fins que els núvols de l'avorriment van aconsellar el comiat.

- Bé, Vidal, doncs que vagi bé -va dir quan ja s’havia cruspit tot el gelat-, ja ens veurem per aquí, pel festival.

Ja havia recorregut confiadament cinc metres donant-me l'esquena quan, sobtadament, vaig recuperar el meu personatge i de bones maneres li vaig cridar l'atenció amb un to amable però professional, dient-li:

- Pssssst, senyor, disculpi, són 80 pessetes.

El Venedor de Gelats havia guanyat la partida. En treure les monedes de la butxaca, li van caure a terra. Llàstima de fotografia, estava ajupit, gairebé de quatre potes, davant del gelater recollint les monedes per pagar la consumició. Punt final!

Aquesta fou, de veritat, una de les obres més divertides que he fet. Vaig tenir algun xoc, un cop més, amb algun respectadíssim ultraortodox de la crítica que, era obvi, no s'havia assabentat de res. Però va rescatar-me’n el poeta i escriptor Carles Hac Mor, que en una celebrada crítica a la revista d'art “Fenici” parlava del Venedor de Gelats com d'una obra mestra del teatre nihilista del segle XX. Carles Hac Mor, merci beaucoup.

 

 

FITXA  ARTÍSTICA

 

Creació i direcció

Venedor de gelats

Assistent de venedor

Assessor tècnic

Elaboració de gelats

Fotografies

 

Albert Vidal

Albert Vidal

Albert Purgimon

Cristòbal López

Quim Capdevilla

Leopold Samsó

 

 

EL POETA CARLES HAC MOR ESCRIBE SOBRE EL  VENDEDOR DE HELADOS.

REVISTA FENICI. VERANO 86

 

 

... En efecto, EL VENEDOR DE HELADOS bien puede ser considerada una obra maestra, y no sólo dentro del ámbito del hiperrealismo  minimalista teatral, si no también en el campo del teatro considerado  en su amplia gama de tendencias históricas y contemporáneas.

 

Como es sabido, Vidal, durante el Festival Internacional de Sitges, se limito a ir por calles y plazas con un carrito de helados y a venderlos., en eso consistió El vendedor de helados, que ganó  el premio al mejor espectáculo calle.

 

Y como es lógico, a causa  de la genial simplicidad de la obra, nada condimentada, ha habido críticos que se han quedado con un pie afuera y la han calificado, negativamente de no ser  nada. El hecho de llegar a la nada es a veces una virtud, sobre todo porque supone uno impugnación al más difícil todavía!, que  sea convertido en el  lema  secreto y nefasto de numerosos artífices de la cultura, para los cuales el espíritu que anima a los que dan saltos mortales en los circos, así como el taylorismo y stakhanovismo, son los principales elementos ideológicos que les impulsan  a producir obras.

 

Albert Vidal, con EL VENEDOR DE HELADOS, ha demostrado que sin emoción, sin complicidad, sin diversión, sin provocación e incluso sin público, el acto teatral es factible. Y, bien mirado, esta no es la principal calidad de la obra de Vidal., es simplemente, una de las deducciones que uno puede sacar, cuya deducción, además es posible hacerla perfectamente sin conocer la existencia de El Vendedor de helados.

 

No querer decir nada equivale, según como, a quererlo decir todo.,y, lo que es menos, hay veces en que no querer decir nada equivale, sencillamente – y valga la redundancia- , a no querer decir nada. Y esta es la más estimulante lectura que se puede hacer de El Vendedor de helados, que se no presenta como un refrescante oasis en medio de tanta gente que tiene tantas cosas que decir y que las dicen todas mal, con el agravante de que son cosas que no merecen ser dichas.

Ahora bien, El Vendedor de helados no es un revulsivo contra ninguna forma de grandielocuencia ni contra nada. Y ante todo, es una obra que no pretende  ni la más mínima provocación., y aquí está  lo más interesante, ya que tanto los autores como el público, conciente o inconscientemente,  lo que pretenden y esperan casi siempre es la provocación en alguna de  sus variantes.

 

Y si no quiere decir nada, tampoco quiere decir que – como alguno ha afirmado- el teatro es inseparable de la realidad cotidiana. Una magistral y simpática puesta en escena de la obviedad y de la tautología inspiradamente elevadas a categorías teatrales, esto es para mi  El Vendedor de helados ., y todas las elucubraciones que se quieran añadir  serán originadas por el horror vacui y por las consiguientes llamadas al orden, bromitas y teorizaciones que producen espectáculos limites como este.

 

Sin embargo, ya sabemos que la función de los intelectuales es la de interpretarlo todo, así como la de dar sentido a las cosas, incluso a aquellas que son admirables precisamente por su falta de sentido..

 

CARLES HAC MOR