CATALÀ

CATALÀ

español

español

english

english

Any

Gènere

Obra

Presentació

Premi

1986

Teatre al aire lliure

El venedor de gelats

XVIII Festival Internacional de Teatre de Sitges

Millor espectacle al alire lliure

 

 

Acció teatral hiperrealista.

Consisteix en un personatge "El venedor de gelats" en un carro de gelats o escenografia itinerant, les eines del seu ofici.

L'obra consisteix en  passejar-se pel centre urbà amb un carro professional de gelats, proveïts de tres recipients amb les seves corresponents tapes, caixeta de monedes pel canvi i cornets de galeta.

La comunicació amb el públic existirà seguint les mateixes pautes d'improvisació i desenvolupament que es respecten a la vida quotidiana, és a dir: el venedor de gelats està fent la seva feina, conversa, és amable i atent amb els seus clients, i sobretot ven gelats tan com pot. En l'acte de comprar un gelat, el client espectador tindrà una relació personal amb l'actor venedor, participant no se sap amb quina mesura a dos actes simultàniament, el de comprar un gelat i al de establir una relació personal amb l'actor en el curs de representació.

 

Com aneu veient aquestes performances anaven apareixent durant els períodes de gira de l'HOME URBÀ i eren d'alguna manera fiduciaris de la seva evolució. Totes giren entorn a les qualitats de presència i la teatralitat del que en principi conceptualment no és teatral.

 

Aquí em vaig atrevir a una curiosíssima experiència que va ser dur fins a les últimes conseqüències la negació del joc i de l'ego de l'actor que s'engalana ambla mirada dels altres. L'actor pot baixar al pati de butaques, acostar-se al públic, pot tocar-lo, però sempre és l'actor que s'acosta a l'espectador. És des d'una situació de poder, d'exercir demagògicament el no poder, sabent que és i el jugues com una concessió. Aquest acostament amb grans cometes "humà" cap a altres éssers que accepten un estat de submissió al sentir privilegiats per estrènyer una mà o recollir un autògraf. Una forma més de perversió que donem ja per tan natural que ens hem oblidat del seu significat. Caldria retrocedir a societats antropològiques ancestrals per veure el humanament pervers d'aquest comportament, aquesta perversa relació amb el líder.

 

Doncs no! Aquí anava a presentar un treball en què per cap moment existiria aquesta escala de valors. Anàvem a instal·lar en una plaça pública de la localitat de Sitges, on una vegada més havíem estat convidats per Ricard Salvat per presentar un nou treball, un tradicional i ortodox carret de gelats amb el seu para-sol i els seus tres cons platejats protegint les tres varietats clàssiques de gelats; vainilla, maduixa i xocolata. Atenent el carret, el Venedor de Gelats amb la seva gorreta, jaqueta blanca botonada fins al coll, i així igualment el seu ajudant, en aquest cas l'actor Albert Purgimont, assidu col·laborador de la companyia, i que s'encarregava de cobrar i donar el canvi. De la mateixa costat del carret dues cadires de tisora ​​de fusta per als moments de descans.

 

Com podeu imaginar la performance es deia EL VENEDOR DE GELATS. Tot s'ha de dir les tres classes de gelats que havien al cistell eren de la màxima qualitat i van ser preparats especialment per Quim Capdevila de Vic, professional i expert en rebosteria.

 

No hi havia d'esperar. El sol del migdia castigava els caps descobertes i els cossos massa abrigdos. La calor era el nostre millor aliat. Els transeünts rondaven entorn a aquell carret, alguns amb un cert deix de desconfiança. Doncs sí, uns sabien perquè tenien el programa del festival i altres no ho sabien. Els feia por com apropar-se, fins i tot els "advertits" semblava que ho tenien de mirar com el que mira una instal·lació d'art a l'aire lliure.

Però bé és que a més fa calor i potser dins d'aquest carret tan mico, doncs igual resulta que hi ha uns gelats que igual estan boníssims. Sigilosament algun espectador del festival s'atrevia a acostar-se al carret quan despreocupadament era avançat per un inadvertit transeünt que senzillament demanava un gelat. Trencat ja el gel, servit i cobrat el gelat, ja l'accés a la cistella era qüestió de quotidianitat, de ritual assumit i conegut, ja que allà dins en aixecar el cucurutxo metàl·lic, no hi havia cap genialitat, senzillament un bon gelat amb una bona paperina ja bon preu, el de mercat.

 

Algun se m'acostava respectuosament mentre li servia el cucurutxo després d'atendre les seves preferències:

- ¿Però això és teatre?

I ho deia:

- Per descomptat. El guió és la pregunta que vostè m'acaba de fer i el que estic responent. Són 80 pessetes. Que vagi.

Com que el gelat estava boníssim, al final s'anaven contents, però una mica dubtosos d'haver encaixat o no la dramatúrgia d'aquella obra.

 

Un cop més les grans lliçons les donen aquells que no esperen donar-les. Un senyor a la meva esquena, havent-se assabentat de l'amagatall i del perquè d'aquell carret i del gelater com a part del programa del festival va dir en veu alta dirigint-se a tots els clients / espectadors del gelater:

- Doncs vagi, si diuen que això és teatre, resulta que jo estava fent teatre tota la meva vida!

Em vaig girar amablement al transeünt i li vaig dir:

- Gràcies cavaller, vostè és el primer que ha entès la meva feina.

 

Així van anar transcorrent les hores. Purgimon i jo asseguts darrere d'aquell carret esperant que es acostar algun client per diligentment atendre-i satisfer-lo. Teníem la llibertat de desplaçar aquella escenografia itinerant a altres llocs potser en aquesta hora més concorreguts d'aquell nucli urbà.

Avançada ja la tarda ens trobàvem, cosa curiosa, davant el mateix parterre on anys abans havia estrenat el HOME URBÀ com PARC ANTROPOLÒGIC. Allà assegudets de nou el gelater i el seu ajudant amb el seu carret de gelats esperant l'arribada d'algun client. Com la calor de la tarda havia remès i així començava a fer-ho la llum del dia, era - com deien aquests mateixos personatges - hora ja de tancar. Però, oh malheur! a la llunyania veig acostar una silueta apuntant com qui no vol la cosa cap al nostre carret. Quan vaig poder enfocar ja bé aquella persona i distingir-ne els trets fisonòmics, li vaig dir al meu ajudant:

- Ostres, en Joan de Segarra, el crític del País! Agafa't que vénen corbes.

Nosaltres manteníem la composició dels nostres personatges, doncs jo tenia molt clar que no érem Albert Vidal i Albert Purgimon sinó el Venedor de gelats i el seu ajudant. Ja el crític es trobava a escassos metres de la nostra àrea de representació i seguia avançant. Només arribar em mira, es recolza indolentment al carret i em diu:

- Què Vidal, com ho portem AIXÒ?

Com que no hi havia ningú al voltant, hauria semblat una mica forçat enrocarme en el meu personatge i li vaig concedir, això sí sabent-ho, un perillós parèntesi. Li vaig parlar com Albert Vidal, de tu a tu i la conversa va anar prenent camins habituals d'un encuestro vespertí al final de l'estiu en una ciutat de la costa entre dos coneguts. Amb la mateixa familiaritat li vaig suggerir si volia provar un dels gelats, en pla bon rotllo, i després de donar el primer llepada, em va dir:

- Ah carai, doncs són Molt bons.

 

Així va ser perllongant la trobada fins que els núvols de l'avorriment van aconsellar el comiat.

- Bé Vidal, doncs que la vagi be (havent-se cruspit tot el gelat), ha ENS veurem per qui paper festival.

Hi havia recorregut confiadament cinc metres cap al seu propi destí donant-me l'esquena quan sobtadament vaig recuperar el meu personatge i bones formes i li vaig cridar l'atenció amb un to amable però professional dient-li:

- Psssss, senyor, Disculpi, són 80 pessetes.

El Venedor de Gelats havia guanyat la partida. En treure les monedes de la butxaca li van caure a terra. Llàstima de fotografia acachado gairebé a quatre potes davant del gelater per recollir les seves monedes i pagar així la consumició. Punt final!

Aquesta de veritat que és una de les obres més divertides que he fet. Vaig haver de xocar un cop més amb algun respectadíssim ultraortodox de la crítica que era obvi no s'havia assabentat de res. Però al meu rescat va venir el poeta i escriptor Carles Hac Mor que en una celebrada crítica de la revista d'art parlava del VENEDOR DE GELATS com d'una obra mestra del teatre nihilista del segle XX. Carles Hac Mor, merci beaucoup.

 

FITXA  ARTÍSTICA

 

Creació i direcció

Venedor de gelats

Assistent de venedor

Assessor tècnic

Elaboració de gelats

Fotografies

 

Albert Vidal

Albert Vidal

Albert Purgimon

Cristòbal López

Quim Capdevilla

Leopold Samsó

 

 

EL POETA CARLES HAC MOR ESCRIBE SOBRE EL  VENDEDOR DE HELADOS.

REVISTA FENICI. VERANO 86

 

 

... En efecto, EL VENEDOR DE HELADOS bien puede ser considerada una obra maestra, y no sólo dentro del ámbito del hiperrealismo  minimalista teatral, si no también en el campo del teatro considerado  en su amplia gama de tendencias históricas y contemporáneas.

 

Como es sabido, Vidal, durante el Festival Internacional de Sitges, se limito a ir por calles y plazas con un carrito de helados y a venderlos., en eso consistió El vendedor de helados, que ganó  el premio al mejor espectáculo calle.

 

Y como es lógico, a causa  de la genial simplicidad de la obra, nada condimentada, ha habido críticos que se han quedado con un pie afuera y la han calificado, negativamente de no ser  nada. El hecho de llegar a la nada es a veces una virtud, sobre todo porque supone uno impugnación al más difícil todavía!, que  sea convertido en el  lema  secreto y nefasto de numerosos artífices de la cultura, para los cuales el espíritu que anima a los que dan saltos mortales en los circos, así como el taylorismo y stakhanovismo, son los principales elementos ideológicos que les impulsan  a producir obras.

 

Albert Vidal, con EL VENEDOR DE HELADOS, ha demostrado que sin emoción, sin complicidad, sin diversión, sin provocación e incluso sin público, el acto teatral es factible. Y, bien mirado, esta no es la principal calidad de la obra de Vidal., es simplemente, una de las deducciones que uno puede sacar, cuya deducción, además es posible hacerla perfectamente sin conocer la existencia de El Vendedor de helados.

 

No querer decir nada equivale, según como, a quererlo decir todo.,y, lo que es menos, hay veces en que no querer decir nada equivale, sencillamente – y valga la redundancia- , a no querer decir nada. Y esta es la más estimulante lectura que se puede hacer de El Vendedor de helados, que se no presenta como un refrescante oasis en medio de tanta gente que tiene tantas cosas que decir y que las dicen todas mal, con el agravante de que son cosas que no merecen ser dichas.

Ahora bien, El Vendedor de helados no es un revulsivo contra ninguna forma de grandielocuencia ni contra nada. Y ante todo, es una obra que no pretende  ni la más mínima provocación., y aquí está  lo más interesante, ya que tanto los autores como el público, conciente o inconscientemente,  lo que pretenden y esperan casi siempre es la provocación en alguna de  sus variantes.

 

Y si no quiere decir nada, tampoco quiere decir que – como alguno ha afirmado- el teatro es inseparable de la realidad cotidiana. Una magistral y simpática puesta en escena de la obviedad y de la tautología inspiradamente elevadas a categorías teatrales, esto es para mi  El Vendedor de helados ., y todas las elucubraciones que se quieran añadir  serán originadas por el horror vacui y por las consiguientes llamadas al orden, bromitas y teorizaciones que producen espectáculos limites como este.

 

Sin embargo, ya sabemos que la función de los intelectuales es la de interpretarlo todo, así como la de dar sentido a las cosas, incluso a aquellas que son admirables precisamente por su falta de sentido..

 

CARLES HAC MOR