Any

Gènere

Obra  

Estrena

Premi

 

2012

Performance

Silencio Blanco

Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle de Valladolid

Espectacle més original i innovador

 

 

PRESENTACIÓ

 

 

 

Amb quaranta-cinc anys de vida teatral, admirat i reconegut tant a Espanya com en l'àmbit internacional per la seva singular aportació al llenguatge escènic contemporani, Albert Vidal torna de nou a Valladolid, en el marc del Festival Internacional de Teatre i Arts de Carrer.

 

La seva proposta, SILENCIO BLANCO, sorprenent, inaudita, fascinant i popular, és el fruit d'una llarga gestació, tal com ho demostren les seves ja àmplies i diversificades produccions, que no deixen d'impressionar per la seva profunda coherència. Més enllà de la innovació, trencant amb valors i convencions establerts, Albert Vidal retroba amb SILENCIO BLANCO l'esperit revolucionari de les avantguardes.

 

La seva idea: una crida a la població de Valladolid perquè s'animi a participar en una experiència individual i col·lectiva molt particular, on de manera simple i estimulant prengui vigència la meravellosa capacitat que tots tenim de convertir-nos en obra d'art.  Sota la batuta captivadora del veterà artista, s'espera la formació d'un seguici de màxima afluència que segelli el nucli de cohesió social imprescindible per començar un recorregut a través dels carrers del nucli antic de la ciutat. Dit itinerari es proposa complir amb unes regles del joc precises, tal com succeeix en qualsevol ritual, en aquest cas un ritual modern, urbà i cívic que, com a tal, s'ha de vestir de la mateixa solemnitat que imposen els actes sagrats.

 

La primera regla és el silenci: el seguici avança silenciós, perquè res és més veritable que el que no es diu, perquè més enllà de les paraules hi ha el món anterior a la paraula, un món que ens pertany i que el nostre cos pot rebre posant- a disposició del simple moviment de caminar desprès de les vivències subjectives de la quotidianitat.

 

La segona regla, els participants són convidats a mantenir-se a l'escolta dels tambors que, amb el seu compàs, so, ritme i redobles, van dibuixant l'espai i el temps de la nostra ficció íntima: SILENCIO BLANCO. Són ells els que van nodrint aquesta obra d'art col·lectiva que Albert Vidal ens proposa expressar en l'últim capítol d'aquesta experiència inèdita, precursora d'un nou concepte d'art, definit pel mateix artista com a art tel·lúric. És aquest un concepte fundat en la idea que les fonts energètiques de la terra són generadores de moviment i de forma; és un art, doncs, que abraça la plàstica i que com una arquitectura màgica, s'estructura en un món de línies, volums, plans i color, les infinites manifestacions de la vida.

 

Al final del trajecte, el passejant, despert i obert a si mateix, absort davant les apassionants sorpreses que el seu cos li revela, torna al punt de sortida, on Albert Vidal, mestre de cerimònies, impulsa amb el conjunt dels participants la posada en veu del Silencio Blanco: el cant coral tel·lúric procedent de les terres remotes del nostre jardí secret.

 

Així des del flux harmònic del nostre so personal i irrepetible, respon la nota lluminosa del cant col·lectiu que viu d'aquestes mateixes pulsacions primordials que han fecundat els territoris més universals. I alliberats, magnificats i feliços, experimentem de manera sublim i intemporal el fet fulgurant i indeleble de la creació.

 

 

Maryse Badiou

 

FITXA  ARTÍSTICA

 

Creació y direcció

Assessorament

Consultor de percusions

Direcció musical

Coordinació banda de cornetes y tambors

Fotografies

Vídeo

Albert Vidal

Maryse Badiou

Pitu Andreu

Roberto Martín Martín

"La Sagrada Lanzada" de Valladolid

Leopoldo Samsó

Rebecka Biró, Leopoldo Samsó

Fotos Leopold Samsó

 

 

ENTREVISTA

 

 

 

Com et trobes? Com va el teu cos en relació al teu cap?

 

En general em trobo bé. Sobretot si no descuit l'exercici físic i mantinc una alimentació sana. L'artista performàntic ha de tenir la condició física d'un atleta i la ment d'un savi. Només així podrà afrontar les cavernes i estratosferes del que és humà sense sucumbir a la seva pròpia subjectivitat. M'agrada pensar en termes de paradigmes. En això penso que sóc un home d'una altra època, però no d'una època passada sinó d'una que està per venir. Això és el que jo anomeno la Via del Príncep alguna cosa que ens separa cada vegada més de l'alt percentatge d'ADN que compartim encara amb els simis. En aquesta nova escala de superació humana el cap i el cos formen una unitat homogènia que es tradueix en alta estima i dignitat.

 

Quina és la teva preocupació més propera i quines són les teves referències actualment?

 

La meva preocupació més propera és no cedir davant els embats de l'estandardització que amb caretes seductores poden allunyar el creador del seu itinerari. Cada un de nosaltres som un ésser únic i irrepetible i d'essència divina i no hauria d'haver excusa vàlida per a comprometre aquesta harmonia amb el destí. Hem de mantenir alerta sempre el nostre esperit en un estat de revolució permanent. Només així podrem irradiar uns paràmetres autèntics de renovació social. Els meus referències més vibrants les hayo en les profunditats del meu ésser. Potser per això sempre m'ha fascinat la letargia de les serps.

 

Quins records en l'actualitat donen voltes al teu cap? Com t'imagines el futur?

 

Sòl lliurar-me a poc a l'agradable sensació dels records, però potser el que es em fa més agradable de tots ells és el record del buit del qual tots som originaris. Això em sedueix qual suprem elixir.

M'encanta el buit i el silenci. Potser m'imagino així el futur en una volta a aquest buit i a aquest silenci. Desitjo fermament que l'ésser humà continuï ascendint en la seva via de perfecció i coneixement, un cop superat el tràngol de trastorn dolor i confusió pel qual travessa la humanitat.

 

Què passa al teu interior quan et trobes davant d'una obra d'art?

 

Intento recrear-la en el meu cos. Ressonar l'ADN energètic del seu creador. Convertir-me en musa barroca, àngel renaixentista, pedra prehistòrica o el qualsevol altra sublimació de l'esperit, però que ressoni en veritat una cosa molt comú que comparteixi amb els altres i que m'ajudi a desvetllar els misteris de l'existència.

 

Quina de les diferents disciplines artístiques produeix més emoció al públic i quina a tu mateix?

 

L'emoció que produeixin les diferents disciplines artístiques al públic està en funció de la caixa de ressonància que aquest mateix públic present enfront d'elles. Crec que és una pregunta difícil de contestar amb objectivitat ja que dependrà de l'educació, condició social, edat, moment soci polític etc. L'artista hauria d'estar al servei de la seva obra i permetre amb el seu ofici, convertir-se en pont transmissor d'unes veritats que el superen. A mi personalment em sedueixen més les arts que no passin tant per la descripció i que no s'aferrin massa l'esperit. Però no faria distinció de mitjans d'expressió sinó més aviat concomitància o no amb un sentir universal.

 

Què és la dramatúrgia?

 

L'art de posar en ordre els sentiments, passions i emocions humanes en una aparent consecuencialidad que ens permeti reflectir nosaltres mateixos, en les històries dels altres.

 

Què significa la llum?

 

Un cop més el bipolar complement de la foscor sense la qual no tindria raó d'existir.

 

Què vas sentir respecte al teatre el dia que vas suspendre l'actuació?

 

Aquell dia el meu suspensió va estar provocada per un profund respecte al teatre. Ja que ja no em podia permetre enganyar els espectadors. Estava completament fora del que feia. Potser aquell abandó va ser un dels actes més purs i honestos que he realitzat.

 

Quins sentiments et produeixen noms com: Cap Cochís, Cavall Boig o Toro Assegut?

 

Aquests noms em produeixen una certa nostàlgia d'alguna cosa que els éssers humans hem anat perdent al llarg de la història i espero que un dia puguem recuperar aquells valors, però transcendits a uns nivells de lectura de dimensió còsmica.

 

Tens por a la mort? I a tornar de nou a néixer?

 

Cap por, tota la meva vida he conduït l'existència de manera que el dia que la mort em abraci pugui rebre-la amb amor. Tornar a néixer de nou és per a mi un anhel més que una inquietud ja que substancialment em considero un home bo. I per tant crec que el meu esperit es albergarà en un suport físic i circumstancial bell i elevat. Parlant de la mort, de tota manera en el meu epitafi vull que resi el següent: la propera vegada si us plau el mateix.

 

Per què et il·lusiona l'homenatge?

 

El respecte i la consideració que em mostreu davant meu itinerari em dóna confiança a l'ànima.

 

A què fa olor Valladolid?

 

Valladolid ho associo a noblesa i cavallerositat. Es em fa en general com una ciutat amb un esperit elegant. I això no ho dic per quedar bé. És així.

 

Quines coses et produeixen fàstic i quantes de les teves vides donaries per alguna cosa?

 

 Sobretot la ignorància atrevida.

 

Què és aquesta cosa?

 

Aquesta cosa és la meva màxima aspiració; no perdre la meva confiança i amor per l'humà.

 

Quina edat t'agradaria tenir i a qui triaries al teu costat?

 

Crec que hem de sempre celebrar l'edat que tenim. Doncs la vida és en si un gresol d'presents que resplendeix en tot el seu recorregut. Triaria al meu costat a qui ja està amb mi.

 

Què és això de sense sostre?

 

Els sense sostre són prínceps foscos de la llibertat.

 

Quina música i quins autors apareixen en el teu interior en la solitud de la muntanya?

 

Penso que els bons autors i compositors són els que m'han conduït apreciar el silenci en la solitud de la muntanya.

 

Quines coses et produeixen por?

 

Espero no semblar altiu si us dic que em considero un home bastant aliè a la sensació de la por. Procuro en general no empatitzar amb obres o circumstàncies que ho fomentin i aquest és un consell que us dono a tots vosaltres.

 

Qui ets tu?

 

Això ho saps tu millor que jo.

 

Qui sóc per a tu?

 

T'ho diré quan t'hagi mirat als ulls.

 

Quin és el teu lloc després de tants llocs?

 

Sempre intento que el meu lloc sigui el lloc en què estic i la meva realitat la que visc en el moment. Però bé ja sabem que això no és tan fàcil, potser per això hi hagi el canvi, l'anhel i el desequilibri, potser per això cada matí es faci de dia en nosaltres la sensació de seguir existint en una realitat mutant que trobarà la suprema pau i serenitat amb el omnipotent abandonament de la mort.

 

 

Javier Martínez

Director  del  Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle de Valladolid

PREMSA

 

 

Un “evento telúrico” coproducido por el Festival que tuvo  ayer su estreno absoluto. Una “procesión laica”... Casí 200 personas, bajo la atenta mirada de Vidal, recorrieron unas calles sacudidas a golpe de tambor...

El ciudadano convertido en partícipe y, a la vez, en el objeto mismo  de la obra de arte "El silencio blanco". Un silencio roto a golpes de tambor y con el pulso leve pero sonoro de una marcha que se detenía para invitar  a la contemplación de la calle, del otro y de uno mismo. Un silencio roto finalmente por un “canto” coral en el claustro del museo.

DIARIO DE VALLADOLID. J.T /Valladolid. 27.05.2012

 

 

«Cuando confías  en el ser humano, todo fluye ». Albert Vidal se expresaba así tras la apoteosis final en forma  de acto catárquico  vocal de liberación  colectiva orquestada por una impresionante tamborrada que puso el broche final  a “Silencio Blanco”.

« Uno frente  a otro, entre el nacimiento y la muerte, conscientes de estar presentes en este mundo», indicaba Vidal las pautas a los improvisados intérpretes.

EL NORTE DE CASTILLA. Virginia T.Fernández.16.03.2012

 

 

Con cuarenta y cinco años de vida teatral, admirado y reconocido tanto en España como en el ámbito internacional por su singular aportación al lenguaje escénico contemporáneo, Albert Vidal vuelve de nuevo a Valladolid, en el marco del Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle. Su actual propuesta, “El Silencio Blanco”, sorprendente, inaudita, fascinante y popular, es el fruto de una larga gestación, tal y como lo demuestran sus ya amplias y diversificadas producciones, que no dejan de impresionar por su profunda coherencia.

Más allá de la innovación, rompiendo con valores y convenciones establecidos, Albert Vidal reencuentra con ”El Silencio Blanco” el espíritu revolucionario de las vanguardias. Su idea: una llamada a la población de Valladolid para que se anime a participar en una experiencia individual y colectiva muy particular, donde de manera simple y estimulante tome vigencia la maravillosa capacidad que todos tenemos de convertirnos en obra de arte.

EL COMEDIANTE. Programa del Festival de Teatro. Valladolid. 27.05.2012