Inicio

Contacto

Reportajes fotográficos

Obras

Colaboraciones

Premios

Contact

Home

Photo sessions

Collaborations

Film& TV actor

Works

Inici

Contacte

Sessió de fotos

Col·laboracions

Film& TV actor

Obres

Inici

Contacte

Sessió de fotos

Obres

Col·laboracions

Premis

Crítiques

 CATALÀ

español

english

 CATALÀ

español

english

CATALÀ

español

english

Inici

Contacte

Reportatges  fotogràfics

Obres

Col·laboracions

Premis

Any

Gènere

Obra

Estrena

2013

Conferència performance

La via sagrada de l'actor

Institut del Teatre, Vic

 

 

Amb l'ocasió del Centenari de l'Institut del Teatre de Barcelona em varen convidar de presentar  el meu treball d'investigació des del 1967.

 

Així va néixer aquesta conferència-performance en la qual es tractava de reviure cada etapa des de les emocions i motivacions pròpies de cada moment, reviure com em sentia i quina visió tenia en aquells moments i quines influències existencials varen provocar el naixement de cada obra.

 

Així varen transcórrer les 6 hores de l'acte incloent les ponències de Maria Escobedo i Maryse Badiou.

 

Especial interès va tenir el moment en què revivint L'EXPOSICIÓ VIVA DE 40 PERSONATGES del 87, vàrem poder comptar amb la presència de 4 dels 40 personatges que havien participat feia 26 anys.  El públic podia contemplar el pas de temps i com havien influït les seves professions en la seva presència. Molt emocionant el cinquè pòdium que al costat de la fotografia quedava buit, aquesta era precisament la del rector de Vidrà que feia ja uns anys que havia deixat aquest món.

 

Tot plegat anar comentant i revivint els més de 40 anys d'itinerari es va transformar en si mateix en un curiós espectacle. L'esperit d'aquest esdeveniment es pot resumir en el seu pròleg.

 

"En la via sagrada de l'actor

el medi és el joc i la fi, el coneixement

No poden anar deslligats d'un de l'altre

El coneixement és quelcom que demana

un pas enrere, un no voler, un no buscar

 que qüestiona fins i tot la mateixa voluntat"

 

 

Programa de la Conferència- performance  "La via sagrada de l'actor"

TEXT PER LA PRESENTACIÓ DE "LA VIA SAGRADA DE L'ACTOR"

 

 

 

Us llegiré un text que vaig escriure en 1997 en clau de prosa poètica. Aquest text apareixia com a preàmbul a la meva tesi de màster que vaig dedicar en una primera part a la imatge del "cos tel.lúric" a través del mitjà videogràfic, durant el període en que vaig treballar amb Albert Vidal de 1990 a 1995.

Comença amb una cita de l' I Ching o Llibre dels Canvis:

Quan hi ha quelcom que pot ser contemplat, hi ha quelcom que crea unió

(When there is something that can be contemplated, there is something that creates union.)

 

Setembre de 1990 a la Nau – com en la Nau dels Bojos – una antiga fàbrica a Poble Nou, un dels barris industrials històrics de Barcelona. Darrera d'un teló negre, romanent d'una producció escènica prèvia – i amb això la paradoxa poètica: el teló continua essent l'objecte-acció i símbol de la més pura tradició teatral i espectacular – (darrera del teló negre)la Nau assenta l'escena d'un temple tel.lúric vetllat per una Imatge-relíquia: dins d'una urna de metacrilat, el cos d'una daina (nascuda morta), es manté erecte per una estructura de ferro visible a través dels teixits decaiguts de la petita daina. En un encenser crema romaní i l'olor es barreja en l'ambient densificat, amb maduixa artificial provinent d'una màquina de fum.

 

Nua, tota la meva roba fora, i nua, de sobte, en la natura del meu ésser – l'ésser més pregon – s'em demana de caminar vers la urna. La meva mirada s'enfonsa en superfícies inescrutables de vísceres en putrefacció, simultàniament transfixada (la meva mirada] en la Imatge de la daina: reverència i temor, tendra devoció envers l'ésser que va viure embolcallat en la calidesa de l'úter de la seva mare, mai exposat al món exterior. Reconec una mena de pura virtut – o virginitat subliminal – en aquell ésser que mai va ser mirat, mai exposat, aquell per qui la seva imatge mai va ser percebuda en vida. L'ensomni d'aquesta innocència suprema (o potser va ser la visitació de l'àngel de la petita daina) [aquest ensomni] arrabassa el meu esguard: la Imatge és Mort – material orgànic en pura moció. Si més no, en un altre ensomni, la Màscara temible del Canvi.

 

Més tard (he de quedar-me tota la nit a la Nau donat que el recinte resta tancat des de les onze del vespre fins a les cinc de la matinada), [més tard] em trobo asseguda en una plataforma. "Empaita'l, empaita'l" m'indiquen amb premura, com en un infantament. "Empaita'l... per aquí no... per aquí...", com si una bèstia ferotge pugués aparèixer-se-me en el camí erroni i devorar-me.

La faç i el tors em són coberts de sang – sang de teatre – [...]. En un cert moment, amb la implacabilitat de l'esdeveniment inesperat, i que sols després entens que això afectarà el curs de la teva vida, el meu cos perfila la figura d'un daimon. [*****]

 

La imatge i el procés són captats a través de la lent d'una càmera de vídeo. Qui grava és Albert Vidal qui apropant-se a mi, obre els braços, em fa un petó en ambdues galtes i m'ofereix galetes. [Extracte del DIARI D'UNA NAVEGACIÓ IMAGINAL]

 

 I a partir d'aquí, el descobriment d'una potència pròpia, una potència que es fa signe, que es fa llenguatge. "Ara estàs en llenguatge" ens diu l'Albert quan ens dirigeix, quan acompanya, quan ens porta de la mà, en la manifestació o emergència d'aquest cos que ell anomena "tel.lúric" – duració i esdevenir – en un temps, escrivia aleshores, en que un nou cos lluitava per emergir d'entre els paràmetres escènics. Això és: la construcció d'un flux basat en estats no linials, no discursius i post-lingüístics.

 

Recordo durant una escala a Londres de l'Albert tornant d'un dels seus primers viatges a Mongolia, estàvem tots dos davant d'una pista de basketball a Whitechapel on vivia i jo li comentava el treball [de videoperformance] que estava fent. Aleshores l'Albert em mirà i em digué: "Maria, recorda, tres paraules: ENERGIA, ARTICULACIÓ I LLENGUATGE".

 

El descobriment d'una potència pròpia: signes que al seu temps testimonien les potències de la natura i de l'esperit.

 

Amb Albert Vidal descobreixo un cos, un cos de la "imaginació captiva", perquè és la imaginació que s'allibera. Un cos que l'Albert m'ensenya a percebre i a llegir en mi mateixa, en l'altre, en les iconografies de les cultures universals i fins i tot en els escenaris més impensats dels submóns. Però, sobretot, un cos que aprenc a expressar, a manifestar, com a deixeble del mestre.

 

El territori psíquic de la imaginació [alliberada] s'amplifica en un nou continent.Quins són els noms d'aquest territoris de navegació?

 

Ens deia Gilles Deleuze, el filòsof del postestructuralisme: constituir un territori és el neixement de l'art – una sèrie de postures, de colors, de línies, de cants – l'art en estat pur. Però no hi ha territori sense vector de sortida, sense vector de desterritorialització, i aquell que es desterritorialitza té la necessitat d'inventar una paraula, una noció amb una nova "pretensió". La noció que inventa Albert Vidal, en el seu continu moviment de territorialització/desterritorialització envers el teatre, és l'atribut "tel.lúric".

 

I en aquest moviment constituent de territori, continua Deleuze, el filòsof – o per nosaltres, l'artista – empeny el llenguatge fins al límit, i s'ha d'estar en aquest límit, el límit que separa el pensament del no pensament, l'actuació de la no actuació, el teatre del no teatre... per empényer la potència de reflexionar, la potència d'actuar, a partir de la qual el creador introdueix valors – valors tàctils, acústics, visuals, icònics – en la imatge o escena que construeix, per expressar  una certa idea de l'ésser humà.

 

 En el 2008, vàrem convidar a Albert Vidal a respondre creativament en directe per Internet, livestream, a la pregunta: "Què es un mitjà viu?" Aquest va ser un cicle que Livemedia vàrem produir durant dos anys. Deconstruccions de mi mateix [la peça de vídeo projectada a la entrada] va ser el resultat. L'actor ens mira, i ens mira (potser motivat pel fet que darrera de la càmera hi havia un públic potencialment connectat a aquell flux de transmissió).

 

Aquest pols deconstructiu, de fet el trobem en L'Home Urbà (1983), [una obra d'Albert Vidal] que argumento com a cabdal de la dècada dels vuitanta i de la postmodernitat occidental, tot i que el gest deconstructiu de l'Home Urbà està massa anclat antropològicament per entrar en les agendes oficialistes d'aquesta postmodernitat.

 

L'Home Urbà marcarà aquest exhauriment de les vanguàrdies i els postmodernismes. De les cendres de l'Home Urbà Albert Vidal redescobreix the lost-last memory: la memòria del trànsit – un serio ludere. El personatge abandona el teatre quan la ficció perd el seu sentit de llibertat, i nu, esdevé Monk of Chaos revelant el cant tel.lúric.

 

La deconstrucció com a acte inaugural d'una nova corporeïtat – descodificació radical de gèneres i llenguatges. El flux narratiu imaginal d'un cos que es simultàniament construcció i emergència, intuició i absolut control.

D'una manera més suggeridora que causal, per tancar aquest cercle de reflexió, vull evocar a Maryse Badiou quan es va referir, en un article escrit en el 2000, a les "dramatúrgies de la virtualitat".

 

El filòsof francès Henry Bergson a principis del segle XX escriu sobre la virtualitat com a memòria ontológica i ens parla de la intuició com a mètode filosòfic absolutament precís (que ha de poder retornar la metàfisica i l'esperit al pensament), el métode d'un coneixement immediat basat en la duració. Una duració que per Bergson és coexistència virtual o contemporaneïtat de tots els nostres passats en cada present. Una duració que és essencialment memòria, consciència i llibertat. I és consciència i llibertat perquè és primer de tot memòria.

 

 I ara sí, acabar amb les paraules d'en Xavier Fàbregas en el seu escrit "Albert Vidal: Una inquietud permanent" per al llibre Cant a la Mímica del 1983 que, treinta anys més tard, les hagués pogut escriure perfectament per aquest acte, i encara que el tingueu al programa de mà, crec que s'han de dir en veu alta:

 Quan un artista aconsegueix de dominar amb absoluta maestria els recursos del seu ofici, de cristal.litzar els seus esforços en un estil personal, acostuma de continuar, i de manera ben lícita, en la parcel.la que ha descobert.[...] Només uns quants, molt pocs són capaços de girar l'esguard cap a paisatges nous, i tot aportant-hi la tècnica que dominen, llançar-se a una nova aventura, a la recerca d'un continent inconegut. Albert Vidal compta entre aquests pocs.[...]

 

Albert Vidal recerca i en la seva recerca no hi ha gratuïtat: cada nou espectacle és per a ell, i per a nosaltres en contemplar-lo, un finestró venturosament obert.

 

 

 María Escobedo Caparrós. 30.11.13

PREMSA

Pdf. ENTREACTE. El príncep Vidal. Exilis interiors d'un artista. Yolanta Rekawek.no.187/2014