Quan em vaig escapar de Barcelona cap a Màlaga per alliberar-me dels condicionaments familiars i socials de la meva ciutat, mentre freqüentava la companyia de teatre de Donya Ángeles Rubio Arguelles, Comtessa de Berlanga i vídua de Cecil B. De Mille (una mica de Hollywood hi havia, a Màlaga), vaig trobar un violoncel·lista holandès, Gert Kretz, a qui vaig convèncer de muntar un número de clown i música. Creàrem la parella Maxi i Cardy.

Vam presentar un número en un cabaret. El meu amic Gert apareixia amb el seu violoncel vestit de frac i ple de medalles i condecoracions, guanyades en la seva reeixida carrera de músic. Tot seguit feia l’entrada el clown Maxi, que amb una sèrie de moviments còmics intentava desfer-se d'una goma de mastegar que el mantenia irremeiablement enganxat a terra.

No costa gaire d’endevinar que aquesta lluita per alliberar-se era la transgressió de la lluita interior que s'anava afirmant en mi per bolcar-me definitivament en la vocació de còmic de cinema mut, encara que nascut en una època que sabia que no encaixava amb els meus somnis d'innocència.