Durant una pausa de la companyia en la qual Dario Fo es bolcava específicament en la seva tasca de dramaturg, vaig aprofitar el temps per presentar, en un festival de música contemporània del nord d'Itàlia, una peça titulada “Charter”, la qual, sorprenentment, acabaria sent una de les meves fites interpretatives dels primers anys.

Alguna cosa molt especial es devia alliberar amb aquella obra, ja que durant divuit anys (de 1972 a 1988) vaig passejar-la per tot Europa i part del continent americà. Curiosament, i atès que s'havia de presentar com a treball musical vocal, vaig poder no obeir els cànons de lectura d'una obra teatral.

La història narra el periple que viu un personatge d'allò més naïf quan s’aventura a agafar un avió per anar a Londres a visitar el museu nacional.

Si bé les onomatopeies i les breus frases de text eren en italià, la precisió i l’alta escola dels gestos i fabulacions deixaven el públic literalment fascinat. Diverses vegades em vaig trobar amb espectadors que em comentaven com les seves vides havien canviat després de veure aquell treball.

No cal dir com fou de saludable i enriquidora aquesta alenada d'aire fresc després dels anys d'escola francesa de l'art del moviment, en treballar de la mà del màxim representant viu de la tradició de la Commedia dell'Arte, és a dir, l’escola italiana de la comèdia. En el meu inquiet esperit, aquests dos pols m'oferien l’equilibri que anhelava per continuar l'itinerari de recerca teatral amb una base sòlida per assumir els habituals riscos de l'experimentació atrevida.

Fotògraf  Leopold Samsó