Potser sí que era el moment d'oblidar-me d'una vegada per totes del teatre i rescatar aquell nen que somiava Max Sennett i els slapsticks de la costa oest de principis del segle XX. Sí, ara era el moment.

Em vaig decidir a produir i dirigir una trilogia de curtmetratges de cinema mut.

El primer, el guió del qual havia escrit feia temps a París, es diria “Casament” (1976), però necessitava uns actors que poguessin reviure les energies corporals que sempre anhelava. Així va ser com en el llavors existent Institut del Teatre del carrer Elisabets de Barcelona, vaig oferir un taller d'art del moviment i expressió corporal.

Dels alumnes que es van presentar, em va causar especial impressió un actor i ballarí, Toni Jodar. Dels altres joves que hi van participar, en vaig escollir alguns que han arribat a fer reeixides carreres en el món de l'espectacle, com Mingo Ràfols, Cesc Gelabert, el ballarí basc Alvaro de la Peña i Jaume Sorribas, aquest últim procedent de la companyia "Els Joglars ".

El tema d'aquest curtmetratge en blanc i negre gira entorn del compromís matrimonial i el posterior alliberament d'una dona, interpretada per Lisette Babler, que aniquila el seu marit, interpretat per Cesc Gelabert, davant l'estupor de tota la societat.

Vull destacar la qualitat interpretativa dels actors, que van saber assimilar molt fructíferament la síntesi de coneixements que els vaig transmetre.

En aquest treball també hi ha influències més properes al moviment surrealista i a l'escriptura automàtica i de seqüència d'imatges, com ara "El gos andalús", de Buñuel i Dalí. Una barreja de cinema mut i surrealisme. Seguidament es van fer dos curtmetratges en els quals treballà el mateix equip d'actors, però “Casament” seria el més representatiu.