LA CARAVANA SIN RUMBO

Performance existencial como preparación para el espectáculo “COS”

El proceso de creación de COS empezó de una manera muy singular para familiarizar a los actores con el nuevo sistema de trabajo,  basado fundamentalmente en las interacciones energéticas del cuerpo.  Propuse iniciar un curioso viaje física y mentalmente y para el cual disponíamos de una camioneta, un coche y un roulotte.

Las reglas de juego eran las suguientes; salíamos desde el estudio de  La Plana en Vidrà,  con la pimera luz del día pero sin haber decidido ningúna dirección.  Es decir, mientras ibamos por la carretera, se iba decidiendo siempre al azar el rumbo. Deberíámos dormir siempre al aire libre sin  acomodarse en hotel, ni camping alguno.

 Todo ello provocaba tener que buscar alguna vía secundaria para establecer campamento  y una vez allí, iniciar los ejercicios al alba. Por la tarde después de comer seguiríamos la ruta  como desde el principio.  Así  anduvimos por pueblos  y  caminos de la península durante 70 días, dando algunas representaciónes en  plazas públicas.  El lugar más lejano y  desde el cual iniciamos el camino de vuelta hacia el  Pirineo fueron los pueblos de Las Hurdes.

Reportaje fotográfico de Leopold Samsó

COS

Una vez realizados los ensayos e itinerarios al aire libre, los componentes del grupo Toni Jodar, Javier Millán, Dietrich Grosse,  Albert Jaén y yo mismo iniciamos la construcción de COS integrando los vestuarios de Pep Durán i Ton Riera, las fotografias de Leopoldo Samsó, los elementos escenográficos del escultor Enric Pladevall y las músicas de Javier Naverette e Alberto Iglesias.

Reportaje fotográfico de Leopold Samsó

COS, a "Accions". Anna Arnabat. Revista  d'arts, no.3, abril-maig 1983

La curiositat  ens transporta  a una  interessant, innovadora i poc comuna composició teatral.

"COS" és el  resultat de la imaginació i l'esforç de diversos creadors que manipulen  i incideixen des de diferents situacions i planos en la plàstica que està en  l'espai i la poesia que es troba en el temps.

En l'acció teatral conflueixen els gestos simbòlics que descubreixen  la riquesa dels prismes  corporals a l'efecte de traduir la mobilitat pel moviment  i el moviment per la immobilitat que refrega els silencis i sons de les variacions musicals.

El llenguatge del silenci  s'enreda en les espurnes dels teclats electrònics

En el ritual  de l'espectacle, els efectes especials de la sorprenent il.luminació  converteixen l'espai escènic tradicional en una capsa màgica de jocs d'artifici. Són capassos  de construir, en el buit, espais  i ambients, què s'inspiren  en les guspirejants lluernes de neon y les serpentines de llums que colorejen els decorats urbans.

S'expandeix l'estrident força acústica dels electres, d'una naturalesa més escandalosa que la màgia, què es mou en les sensibles i treballades fibres dels cinc cossos  que creen acció i moviment.

El conjunt  de l'obra és una extraordinària successió de flashos per a visionar  la forma d'expressió  a mig camí del gest i el sentiment i un suggerent pretexte per a reflexionar sobre els codis i símbols que vesteixen les accions interpretatives del llenguatge del cos.

Es el moment  d'obrir  els ulls: Comença la representació

Les llums hipnotitzen la nostra mirada. Vesteixen  el deambular dels cossos  amb singular efecte. Els moviments   anusats  en el sò que cavalca a un ritme enfollidor  i sincronitzats amb les variacions musicals són precisos, linials i sistemàtics.

 Les imatges  plàstiques -construïdes en diversos planos i dimensions ens diuen del cos i dels  seus límits. Les seves mòbils formes són expressius suggeriments què, orgànicament, ens informen del trascòrrer de l'esser entre preservatives cuirasses. Deslliurat del sentiment s'enreda en el soliloqui que busca, infructuosament, un possible diàleg...

Plaques quadrangulars que suggereixen llunes d'aparador en el mirall del bulevard urbà, marquen la translació entre angles obtusos de 150°. Reflexes de  llums en imatges estampen els cossos perduts en un moviment espiroidal de donar voltes sobre ells mateixos.

Cossos dignament vestits per a accedir al cavall del futur galàctic, viatgen en el carrussel d'encantaments poblat de plaques de plàstic, escultures de neon i florescents.

Com conjugar les fibres sensibles del cos amb el fred i frenètic ritme  de carrera  d'obstacles  que la nova tecnològica imposa?

De la tecno-música  al fil dels nostres nervis extraiem  el contingut subliminal de la composició teatral. El sentit  d'una acció  embolicada en els més  rellevants materials i símbols de la nova imatgeria estètica, el dibuix de les línies estilístiques del nostre present submergit en un somni futurista.

El gest d'un esperit rebel

A ritme de percussió, la interpretació d'Albert Vidal traça una insòlita  línia simbòlica que se sutua en oposició  dialèctica al ritme global de la posada  en escena. La mobilitat del seu gest impregnat de la peculiar màgia  que s'aconsegueix amb la investigació dels  punts essencials de l'espai físic ens expressa el desig de veure fluir la memòria emotiva i sensual. La necessitat d'alliberar els impulsos empresonats en la rigidesa que revesteix els nostres cossos.

El gest de l'esperit rebel  situa la clau per a desxifrar l'abstracta, imaginativa i innovadora proposta. La forma expressiva del teatre que es construeix paral.lelament a la vida i la utilització del  medi per a testimoniar el nostre trascòrrer, irremisiblement abocat a la desintegració del cos: entengui's el seu potencial, la seva força emotiva i sensible.

A saber si l'antitesi d'aquest estat de les coses pot ser el crit silenciós de l'expressiu llenguatge  del cos. El gest que no es resigna a ser un simple element d'escenografia ni a moure's amb els fills mecànics de la brillant i seductora posada en escena macrocósmica...

Una imatge més...

En una seqüència de video incorporada a l'obra, el primeríssim pla d'una mà que recorre un cos cobert de fang.

Un acte més , an altre joc d'imatges plàstiques que persegueix el "trompe l'esperit". Potser es deturi en el "trompe l'oeil" per a molts "voyeurs", però adonem-nos de la dificultat que comporta voler provocar sensacions i ser  al mateix temps, testimoni de la nostra realitat espai-temporal. El gran risc que suposa  esbossar el sentit de les nostres pròpies relacions en el laberint poblat d'impactants imatges.

Sense dubte  és aventurat de traçar  les pautes per a la crònica d'un present al què li manquen pressupostos ètics en el quals mantenir-se. Captar al vol els reflexes imaginats d'un futur que almenys té la capacitat de sorprendre'ns.

Mentre sentim, en un aire malsà, el veredicte que imposa pena de mort a les vanguàrdies, encara hi ha qui  es deixa portar l'impuls d'accions com la de "COS".  Joc de teatre en forma de prisma que filtra els reflexes del mirall social. El prisma emmotllat  per les replicants vanguàrdies ideològiques i estètiques que, com  l'estel fugaç, posen forma a  l'energia anarquitzant de l'univers.

Ments lúcides i cossos vius  s'atreveixen a plasmar la mobilitat del què succeeix, les seves fisures i contradiccions. Contribueixen a l'evolució  del teatre  per a que no s'enquisti en un clixé de la clàssiques formes  i utilitzen per això diverses maneres de representació plàstica i nous codis que, sense parar-se en el "dejà vu", refreguen la transgressió per a proporcionar-nos nova informació.