Jo em vaig plantejar presentar l'existir com matèria delictiva. Vaig escollir uns quaranta objectes(llum de taula, TV, màquina d'escriure, clauer, cd, calculadora,cendrer, paquet de cigarretes, encenedor, retrat de família, setrilleres, raspall dents, màqina elèctrica d'afeitar, pastilla de sabó, tallaungles, ulleres sol, estilogràfica, agenda, motlle de sabates, targeta, bicicleta gimnàstica, bàscula, florer amb rosa, barret, corbata, telèfon, bola del món, passaport, vas de wisky, matrícula del cotxe,novela, forquilla i ganivet, mail box) dels cent cinquanta que duc a  L'HOME URBA, i els vaig colocar encerclats a terra, a la sala  Metrònom de Barcelona, mentre jo m'estirava enmig d'ells.

Aquesta acció la vaig anomenar ANTROPOLOGIA DE L'HOME URBA. Tot això va crear una certa evidència per alguns, i van arribar a insultar-me i a tirar-me oli i vinagre.

Una altra motivació que em va dur a fer aquesta acció fou de caràcter museístic, volia mostrar a la nostra societat com a objecte a mirar: on jo feia el paper de home urbà com a momia egipcia. Això, té un sentit especial, doncs aquesta societat es creu el fi de la civilització i tan sols entén que es pugui mirar enrera (els egipcis,ibers, romans, grecs etc...) com a manera d'entendre aquest final.

¿Què passaria si tots els objectes que acompanyen la nostra vida quotidiana –llum de taula, TV, màquina d'escriure, clauer, cd, calculadora,cendrer, paquet de cigarretes, encenedor, retrat de família, setrilleres etc...Per exemple- els veiéssim exposats d’aquí a 2000 anys? O la nostra manera de vestir, o l’aparent presència momificada d’un home urbà?

¿Quina mirada distanciada projectaríem sobre aquests objectes? Potser passaríem davant de les vitrines amb la mateixa actitud despresa amb què observem objectes recuperats d’alguna excavació arqueològica.

En aquesta obra no hi havia acció. Tant els objectes com el personatge jeien al terra voltats d’un cercle fet amb guix on hi havia escrit el nom de cada cosa. El públic n’estava separat a una distància prudent per mitjà d’un cable d’acer que voltava tota l’exposició.

¿Pots viure, sense l’anècdota de la teva existència?

Això ho saben molt bé els animals. El gat que es trobava Sòcrates pel carrer és el mateix d’avui, perquè ells no estan sotmesos al concepte del temps ni de la història. De tota manera, potser mancat de la teva anècdota, no has pas de ser gens diferent d’un altre ésser humà que va viure fa 2000 anys. Tots dos podeu estar asseguts en la mateixa roca veient passar l’aigua del riu Antropologia de l’Home Urbà.