KINESIS va ser un dels més misteriosos i hermètics treballs que va saber mantenir-se, pel seu estilisme, en una puresa extrema.

L'acció consistia en que jo estava assegut enmig de dues grans fotografies tamany natural on l'únic que les diferenciava era la posició del braç: l'una a la dreta i l'altra a l'esquerra. Llavors movia el braç d'una posició a l'altra d'un modus imperceptible; aquest  moviment durava una mitja hora. Era com  el moviment del  sol quan està més alt. Es a dir, jo allà enmig  feia de  milers de fotografies, era una figura viva donant una  presència  fotogràfica. Pretenia  captar l'esperit del propi fotògraf. Sovint he jugat amb aquesta lectura ambigua entre la realitat i la ficció, a L'APERITIU els espectadors veien maniquis, i ara, a KINESIS veien, en un moment, una fotografia mitjançant un cos  vivent.

Ja sabeu que el mot KINESIS ve del grec i significa moviment. L’aposta va ser del tot avançada i em vaig poder permetre una meravellosa aventura escènica. Fixeu-vos que curiós, si durant un segon presentem 24 fotogrames d’una persona en moviment, com passa en les projeccions cinematogràfiques, percebem una absoluta il·lusió de moviment. Però ja sabeu que no és així. Entre fotograma i fotograma hi ha una porció que no ha estat fotografiada però que ens sembla que percebem. I ara ve el més interessant: ¿què passa en aquests moments buits? Quina ànima té, aquesta absència?

Aquí el joc és doble. Què quedarà com a fonament? Perquè resulta que hi ha un altre element molt important i quasi encara avui increïble. L’ésser humà no té tan sols la capacitat de reproduir emocions i fer-les creïbles, com fer riure o plorar, divertir o avorrir, sinó que  allò realment esgarrifós és que, com a éssers humans, tenim  a més la capacitat d’emetre codis energètics d’informació que poden arribar al sistema receptor i informar-lo d’una il·lusió que aquest receptor pot pensar que és real. A què em refereixo? Si estic veient dues imatges, amb la mateixa claror i la mateixa mida, però una és una fotografia i l’altra la imatge en viu, ¿En què es poden arribar a diferenciar, si a més totes dues imatges estan en total immobilitat? La informació que hem rebut en les neurones d’una de les dues imatges ens diu “això que veus és una fotografia”. Ara bé, ¿què passa si el centre emissor del performer emet en el teu cervell el codi energètic “¿estàs veient una fotografia”? Podries arribar a no diferenciar una imatge de l’altra.

¿Recordeu aquelles tribus aborígens de l’Amazones que tenien la capacitat, en moments de perill, de fer-se invisibles a la percepció humana? La comunicació no té límits, i això només és el principi.

A KINESIS, es tractava únicament de presenciar com el performer era capaç de reproduir el que esteu veient en una fotografia d’ell mateix. Jo no hi sóc, només existeixo com una foto de mi mateix. Primer punt i fonament aclaridor. Segon punt: Què passa amb el buit entre dos fotogrames? A la foto de l’esquerra, el braç està repenjat a la falda i durant vint minuts el braç del performer es desplaçarà cap a allò que se suposa que és el pròxim fotograma. Aquí l’emissió energètica és: estàs veient el buit entre dues imatges fotografiades que creen la il·lusió del moviment i jo, performer, transmetré aquest buit.

Ahhh... quins meravellosos llimbs de l’existència poder surar en aquest no-res. Això era KINESIS.

Fotografies de la performance,  Ros Ribas sobre treball fotogràfic de Leopold  Samsó