Era el 1990 quan estaven perforant les entranyes de la muntanya del Tibidabo per travessar-la amb el que seria el Túnel de Vallvidrera.

La muntanya era perforada per les dues bandes al mateix temps. Just quan faltaven uns cinquanta metres per completar l’obertura, em van demanar de fer-hi una performance. Per descomptat, vaig acceptar amb entusiasme; la proposta s’adeia amb la meva situació i la de la muntanya. Cal fer, em vaig dir, un cant d'expiació a l'esperit de la muntanya del Tibidabo i, almenys, mostrar-li que es té consciència de la intromissió que ha sofert des del punt de vista tel·lúric.Així va ser com, empastifat el cos amb fang, la sang grisa  de la muntanya, vaig transformar en crit humà el dolor que ella sentia.

Aquest va ser el “Cant tel·lúric als esperits de la muntanya”.

Arran de les condicions del moment, només s’hi va poder accedir amb vehicles especials. Per motius de seguretat, es va permetre l'accés únicament als mitjans de comunicació, per tal que poguessin documentar i difondre l'esdeveniment.

El xaman tel·lúric havia nascut de la terra i celebrava rituals propiciatoris en grans construccions, d'aquí que aquestes performances fossin anomenades “Xamanisme Industrial”.

CANT  TEL.LÚRIC

Més enllà de la seducció,

el cor i la veu de l'oficiant

s'entregaran com a ofrena,

en transmissió primordial,

a les energies centrals que regeixen

el destí de la nostra particularitat

La profunditat de la nostra memòria, comprèn

una expansió igual

a la llunyania de la nostra mirada,

a així gaudirem millor del nostre quotidià

sense separar-nos del coneixement

La nostra actitud

no confondrà les formes del ser,

viurem així un nou avanç

de civilització,

impregnant-nos

d'infinites crisàlides

de les que naixeran  nous punts

de llum i de raó

El poliedre de la reflexió alliberarà

infinits somriures,

una nova irradiació  humana

de despreniment i amor