El diamant negre amb el qual vam tornar a sortir a la superfície i que vam estrenar a l'Institute of Contemporary Arts de Londres, l'abril de 1994, va ser Monk of Chaos and Mistresses of Death.

Aquesta obra donaria pas a una gira pel centre d'Europa viatjant amb els ossos, que curiós, d'un toro. I dic que curiós perquè de vegades hi ha coses a la vida que no saps ni d'on vénen: un pagés del Vidranès es em va presentar a la Masia amb un gran sac que contenia tot l'esquelet d'aquell animal i em va dir: "Albert, t'he portat això, perquè he pensat que potser et podria servir".

En aquest treball havíem aconseguit unir els continguts, alguna cosa inherent als enemics de l'ànima en cas de no saber tractar amb amor i suprema distància. Només així la Serp sabia que podia accedir a l'estatge del Nenúfar. Resumint: "Le Monde, le Diable et la Chair" va ser la impostació.

Les subperformances van ser la saba que donaria substància a "Monk of Chaos and Mistresses of Death".