Any

Gènere

Obra

Estrena

2010

Teatre musical  a la manera antiga

Història de Joan nascut d'un ós

Festival Temporada Alta. Girona

 Anava creixent el nostre fill Noè que acabaria sent el primer espectador del pròxim espectacle. Estic parlant d'aquest meravellós conte de la tradició oral catalana recuperat per Joan Amades: “Joan de l'Ós”. Una vegada més el procés d'elaboració ens va portar uns tres anys, i dic "ens" perquè juntament amb Pitu Andreu, Xavier Macaya i Ricard Vallina iniciem quelcom de molt nou, llavors per a nosaltres: rescatar de la memòria cel·lular i genètica, timbres de veu, ritmes i melodies que no obeïssin tant a una partitura musical sinó més aviat a maneres de ser i sentir possiblement ja desaparegudes. Així va néixer la rapsòdia tel·lúrica a la manera antiga. Imaginar-nos allò que haurem somiat algun dia però que sabem que ja no existeix i en el qual arribaríem a un molt recòndit lloc en el qual músics i actors reviuen a través dels seus cossos les reencarnacions dels personatges. Canalitzacions a través dels quals el rapsode tel·lúric es transforma en àngel o dimoni, en serp o en dolç nenúfar, en avar o en bondadós personatge, aquest cos, el del rapsode, coneix l'estat continu de representació de tot i de tots, coneix que no hi ha serietat en la vida major que la del buit, perquè el mer fet d'existir és ja de per si mateix una manera de representar. El rapsode tel·lúric és capaç d'agafar el toro per les banyes i fer-te veure que el teu és també pura representació. A veure si succeirà com amb aquelles espectadores de teatre de Kabuki al Japó que assistien a les seves representacions per a aprendre dels Onagata (actors masculins que representen l'essència de la dona) per a aprendre els gestos i els signes de la feminitat. Ai l'art! Molts creuen que l'art és l'art de la veritat, però pocs saben que l'art és l'art de la mentida que és veritat. El PRÍNCEP com hem vist reivindicava la consciència de les forces tel·lúriques de la terra i la seva influència en la cultura. donis d'aquest punt de vista principalment antropològic el flux de la inspiració en l'itinerari d'aquesta via sagrada del la creació escènica i conseqüentment de l'actor o rapsode que la comunicarà, orgànicament ens acostem a les arrels de la cultura de tradició oral. Així, em vaig sentir atret per la recopilació que va fer Joan Amades visitant els pobles més recòndits i en els quals pervivien encara les fonts originàries de la narració i en aquest cas particular dels contes i històries que es recitaven al voltant del foc de la llar Un d'aquests contes em va cridar particularment l'atenció i que era la història de Joan de l'Os. En ell trobem com una parella de nens que s'han allunyat enmig del bosc de la casa familiar per a recollir llenya, són sorpresos per un enorme ós. El noi ple de paüra escapa rabent com un llamp. La nena immobilitzada per la por es converteix en fàcil presa per al salvatge animal. Lluny d'agredir-la, la protegeix amb els seus braços i amb cura extrema se l'emporta a la seva cova a la part alta d'una pròxima muntanya. Una vegada allí, la cuida i li porta aliment però, això sí, impedint-li sortir de la cova que ja s'ocupa ell de obstruir-la amb una gran roca. Passen els dies, els mesos i els anys. La nena es va fent gran i el conte ens narra com de totes dues entitats quedarà el ventre de la nena prenyat d'un futur ser. Així un molt enfortit bebè va creixent sempre dins de la cova i participant de la intel·ligència de la mare i l'extraordinària força del pare. El nou ser va creixent i ja en la seva pubertat, la que era nena i ara ja mare , conscient de les capacitats hercúlies del seu fill, comença a tramar el que serà el pròxim alliberament d'ells dos. L'ós pare acostumat a abandonar sovint la cova per a procurar l'aliment familiar, aparta i torna a col·locar la roca sense adonar-se de la possibilitat del que s'anunciava ja com un pressentit desenllaç. Animat per la seva mare i trobant-se ells dos solos, Joan que així es deia el nou ser, va apurar les seves forces per a desplaçar la descomunal barrera o obstrucció. A la carrera escapen confiant que en la seva fugida puguin endinsar-se aviat en la mala herba del baix bosc. Poc triga l'ós a tornar al seu cau i sorprendre's pel buit i l'absència amb la qual es trobava en arribar. Olfacte i instint no li van faltar per a seguir el rastre. Aviat va donar amb ells. Pare i fill s'anaven a enfrontar en una lluita a mort. Joan estava decidit, però en un encreuament de mirades enmig de la confrontació, l'ós no va poder evitar d'entendrir-se davant la presència de la seva, en el fons, estimat fill. Aquest moment de dubte i vacil·lació en la seva obstinació va ser aprofitat per Joan per a llançar-se sobre ell i sense gran esforç posar fi a la seva vida. Una vegada, i el jacent cos del seu pare als seus peus i després de l'última respiració, va començar a espellar el seu cos i amb aquesta enorme pell protegir-se a manera d'abric. Van arribar així amb la seva mare al poble on ella va ser acollida per per els veïns que encara la recordaven des de la seva infància. No va tenir la mateixa sort Joan de l'Os que encara que va fer un intent d'integrar-se en la comunitat, sempre va ser vist com algú massa forta per a no ser considerat perillós. Va arribar un dia en què un gran perill amenaçava la tranquil·litat del poble. Es tractava d'un gran gegant. Ningú s'atrevia amb ell com no fos Joan de l'Os a qui van acudir per a demanar ajuda. El desenllaç va ser ràpid. No va trigar molt Joan a alliberar el poble de l'amenaçador monstre. Una gran festa es va celebrar amb balls, danses i abundants menges per a agrair a Joan la seva proesa. Al final Joan va sorprendre a tots en manifestar el seu desig d'abandonar el poble per a endinsar-se en les més profundes ombries del bosc. Personatges fantàstics va trobar en el deambular de la seva nova vida. D'entre ells, tres van seguir amb ell el camí. Igual que ell ostentaven extraordinàries capacitats físiques com eren les d'arrencar pins, moure muntanyes o provocar forts vendavals amb les seves capacitats pulmonars. Joan de l'Os comandava aquest poderós grup d'éssers singulars. Va succeir així que en vèncer les foscors i en la ja endinsada nit, van albirar una tènue claror al lluny. Gran curiositat els va provocar l'anar cautelosament cap a aquest recòndit estatge. Van arribar al peu de la porta i després de colpejar en ella per a anunciar la seva presència, van veure que no hi havia resposta. Estarà deshabitada? es van preguntar. I llavors què feia encesa aquella claror. Moment en el qual un homenet que els havia estat observant, els va advertir del perill al qual s'enfrontaven. Aquella era la casa del rei del mal davant el qual només en mirar-li als ulls respirarien podridura i corrupció. L'embravit Joan va prendre això com un desafiament, es va enfilar a un balcó i des d'allí va poder tenir accés a aquell misteriós lloc. Va baixar així al pis inferior i després d'haver comprovat que ningú es trobava allí dins, els va obrir la porta als seus companys. Que gran agradable sorpresa van tenir en descobrir una enorme taula repleta de les més exquisides viandes. No faltava res per a satisfer al més exigent paladar. Els vins van córrer com si ragessin d'una sagrada font. L'alegria i la gaubança irrefrenable els vencia en una felicitat absoluta. Mentrestant Joan no parava de burlar-se de l'advertiment d'aquell homenet. Després d'un llarg descans van decidir anar a treballar al bosc deixant de guàrdia un dels seus tres fornidos companys. "Avui es quedarà Arrancapinos. Quan el menjar estigui llest, amb una potent xiulada ens avises." Una vegada només a la casa, una estranya atmosfera feia pressentir el que en realitat va succeir. Des de l'alt de la xemeneia una ronca veu anunciava la seva visita. A trossos va caure un cos desmembrat. Quan tot va haver caigut es van anar ajuntant els membres constituint-se així la figura del rei del mal. De bon veure, atractiu i amb un somriure sarcàstic que deixava entreveure tot el mal que podia fer. "Benvingut" li va dir "aquesta és la vostra casa. Aquí gaudireu de tots els pecats i plaers. Visqui el mal, visqui el mal, visqui el mal." Va començar llavors a donar-li ordres a Arrancapinos que aquest es va negar a executar, la qual cosa li va valer una tremenda pallissa. Joan i els seus uns altres dos companys alertats que no els avisés, es van presentar a la casa i en el sòl el van trobar sense forces per a reincorporar-se. L'endemà la mateixa sort li va tocar a Bufaplanetes, així com a Regiramuntanyes. Quedava doncs només Joan per a desafiar al Diable. Aquest confiat en el que pressentia la seva superioritat va desafiar també a Joan però va sortir malparat. Mig moribund ho va agarrar Joan per l'orella i ho va tirar dins d'un pou pròxim a la casa. El menjar estava llest i després de l'avís convingut es van presentar els tres i van quedar sorpresos pel que els va explicar de com havia anat la seva trobada amb l'endimoniat personatge. Àvids estaven per veure-ho. "Si voleu, els va dir, lligats a una corda, anireu baixant fins al fons del pou, i allí el trobareu." Els tres, un després de l'altre, van tenir por i van demanar tornar a pujar, perquè era tan profund que mai encertaven a veure el fons. Aquesta vegada va ser Joan qui va baixar fins al fons del pou, dient-los: "per més que us ho demani, mai m'alceu". Després d'un llarg descens en comptes del rei del mal, es va trobar amb tres bruixes que en cercle dansaven un posseït ball. Aquestes en veure-ho l–– van advertir del perill perquè es trobava en l'estatge del diable. Una vegada més es van enfrontar en acarnissada baralla de la qual una vegada més va resultar vençut el diable . "Demana'm el que vulguis, li va dir." Va poder així Joan alliberar a les tres dones posseïdes i sortir també del pou. Fora els seus aterrits companys li havien abandonat. En un món on els vicis són virtuts no hi havia cabuda per a Joan que va seguir el seu camí pel bosc. Un home massa original i diferent a tots.

FITXA  ARTÍSTICA

 

Creació i direcció

Rondallaire

Viola de roda i viola

Percussió

Tarota i violí

Disseny de so

Disseny de llums

Vídeo

Albert Vidal

Albert Vidal

Xavier Macaya

Pitu Andreu

Ricard Vallina

Denys Sanz

LLuís Quintana

Rebecka Biró

PREMSA

 

Pdf. EL PAÍS. BABELIA. "Las mutaciones de Albert Vidal". Javier Vallejo. oct/3/2009  (Premio Paco Raval de periodismo, 2010)

 

TV2. Programa "Miradas" Entrevista al Teatre Nacional de Catalunya

CATALÀ

español

english

Contacte

Inici

Reportatges  fotogràfics

Actor - Cinema/Teatre

Premis

Obres

Documentació

CATALÀ

español

english