| Any | 2007 |
| Gènere | Teatre |
| Obra | Soy la solución |
| Presentació | Buenos Aires |
Seguint el flux normal en la llibertat de l’acte creatiu, ens estem referint, excepte petites modificacions, al text original de “El Príncep”.
Quan ja l’havíem presentat a Sevilla, amb el màxim suport de multimèdia, il·luminació refinada i acompanyament en viu i en directe, en vam fer una versió despullada al màxim en la qual subsistia únicament el treball de l’actor.
Per això, i per no crear confusió, se li va donar el nom de “Sóc la solució” en la seva estrena a Buenos Aires, al teatre “El Nus”, al carrer Corrientes. Posteriorment se’n van fer representacions a l’Estat espanyol, com la temporada a Madrid, al “Teatro de la Abadía”.
PREMSA
Buenos Aires. LA NACION. Albert Vidal: actor de muy buenos recursos. Carlos Pacheco. mayo/5/2007
Buenos Aires.LA NACION. Un catalan subyugado por Buenos Aires. Carlos Pacheco. abril/13/2007
Buenos Aires. PAGINA /12. El irónico maestro de feria. Hilda Cabrera. mayo/16/2007
Posteriorment es van fer les representacions a Espanya com la temporada a Madrid, al “Teatro de la Abadía”.
PREMSA
EL PAIS. El “abominable” bufón de las nieves. Rosana Torres. abril/22/2008
CRITICA
MAESTRO, QUÉDATE!
Cuando acabó exhausto su monólogo el maestro, Albert Vidal, y el público puesto en pie al unísono estalló en una rotunda ovación cuajada de entusiasmo y admiración, este pedazo de actor, payaso, mimo, clown, bufón, coreógrafo, músico, pensador, visionario, mosca cojonera e investigador del alma que es Albert Vidal, en plenitud de forma y talento, carismático, magnético, inquietante, sobrecogedor, lúcido y entregado de todo corazón al impagable y maravilloso ritual del teatro, le dirigió al público unas palabras, antes de dejar definitivamente el frío y desnudo escenario en el que había protagonizado uno de los milagros más milagrosos que se recuerdan en los cuarenta años de este festival, que hoy vive inmerso en un agridulce cumpleaños, para recordar que hacía treinta años que él ya había actuado en San Javier, y que el recuerdo de su regreso y del recibimiento del público le acompañaría ya para siempre, así en Oriente como en Occidente, así cuando medite en lo alto de la más alta montaña que cuando descienda al peor infierno urbano de la más infernal de las ciudades.
… Una hora gloriosa de teatro en estado puro y dorado, teatro arrebatador y sincero, desnudo de todo artificio y cuajado de belleza, con esa capacidad que tiene el teatro en estado puro de dejarte completamente desnudo no sólo frente al mundo, sino ante ti mismo, desnudo por completo tras asistir a una batalla entre el Bien y el Mal, los dioses falsos y verdaderos, la dignidad y la ética frente a la basura moral, la mentira y la grosera ambición sin medida.
Tot això fet realitat a l’escenari per un actor en estat de gràcia, sense escenografia ni música, només amb el poder de la seva veu magnífica i volcànica, i de la interminable capacitat de treure possibilitats de comunicació del seu propi cos diminut. Es transforma Vidal en volcà, àngel, dimoni, nadó, ancià, banquer, polític, públic consumista, artista contemporani, assassí, víctima, manipulador, cretí, salvatge, tendre, esperançat, desesperat, missatger de bones notícies, publicista, rei i captaire.
Es nota al còmic la influència de luxe d’altres grans com Darío Fo -no us perdeu el 31 d’agost la seva actuació al Festival d’Albacete, amb Rosa Fresca Fragantíssima!-, Jacques Lecoq i Kazuo Ohono, i que sap treure partit al temps invertit en aprendre tècniques de dansa topeng a Bali, butoh al Japó i danses de possessió borí a Nigèria. I es nota que ha voltat pel món amb les seves bogeries, creant a principis dels anys 90 un gènere propi que ell denomina art tel·lúric.
Quin plaer tornar a gaudir del millor Albert Vidal, el que ens va fer plorar de riure mostrant-nos com s’ho gasten davant del nostre nas tots els polítics que acaben abraçant la corrupció; l’Albert Vidal que ens va recordar la importància de la màgia i l’amor per la natura, la importància del plaer i de la bondat, la bella responsabilitat de no abandonar a la seva sort els ancians que un dia tots serem…; l’Albert Vidal que va deixar obertes al públic ferides sobre les màscares que tots acceptem portar resignats…
LA VERDAD. Antonio Arco. 07.08.09 ( el text original és traduït al català)
