| Any | 1983 |
| Gènere | Performance |
| Obra | L’home urbà |
| Presentació | Festival Internacional de Teatre de Sitges |
| Premi | Gran premi Cau Ferrat del XVI Festival Internacional de Teatre de Sitges |
En tornant d’un viatge a París, vaig rebre una invitació de Ricard Salvat per presentar un altre treball al Festival de Sitges. La meva resposta fou clara, sincera i despreocupada:
A. -Ricard, l’únic que em vindria de gust ara seria seure en una butaca a llegir el diari tranquil·lament
R. -Molt bé, i per què no ho fas?
A partir d’aquell simpàtic estímul, començarem uns encontres ben divertits i creatius.
A. -Escolta, Ricard, i si en comptes d’això, m’hostatjo en un hotel i el públic pot entrar a l’habitació a 2 quarts de 9 del matí i veure com em llevo, em rento, em vesteixo i surto al carrer? Tot això, és clar, com si ningú no m’estigués mirant. I després encara vaig a prendre un cafè a la terrassa d’un bar, llegeixo el diari, etc. La vida quotidiana convertida en espectacle.
Al cap de poc temps,
R. -Albert, he parlat amb els propietaris d’un hotel que actualment està abandonat i que és on m’agradaria portar la teva proposta. Però els bombers no me’n donen permís per perill d’enderrocament.
A. -Doncs què hi farem…Mira, ja ho tinc, allà a la plaça, sota l’església, damunt de l’herba, hi plantem tot aquest recorregut. Hi posem un llit, un lavabo per afaitar-me, una oficina per passar el temps, una bici per fer exercici, una televisió… I em dedico a fer la vida quotidiana davant de la gent a dins d’aquest recinte.
I així vam arribar a allò que en un principi es titulà PARC ANTROPOLÒGIC: EXPOSICIÓ VIVA D’UN CIUTADÀ
RC ANTROPOLÒGIC: EXPOSICIÓ VIVA D’UN CIUTADÀ
FITXA ARTÍSTICA
| Creació i direcció | Albert Vidal |
| Intèrpret | Albert Vidal |
| Art director | Lucy Pinkus |
| Ajudant | Lluís Quintana |
| Tècnics | Ramon Ferrer Ripoll, Menut |
| Realització vestuari | Josep Fernàndez |
| Grafisme | Tiua |
| Perruqueria | Tito |
| Mobles | Joan Almirall |
| Fotògraf | Leopold Samsó |
Aquest acte va tenir una durada de 42 hores sense interrupció. Això què vol dir? Doncs que en un cert moment, el personatge es retirava en una caseta que tenia per canviar-se de roba, es posava el pijama, es rentava les dents i es ficava al llit. I com que estava cansat, es quedava adormit. No representava que se n’anés a dormir, es quedava adormit i prou. El seu estat d’home adormit continuava sent teatre.
Però sabeu què va passar? Que a les 4 de la matinada van venir uns “julaios” que ens volien robar el televisor. Jo em vaig despertar per les veus i discussions que tenien amb els meus dos ajudants, que aquests sí que estaven desperts. Però vaig tenir el valor de no trencar el personatge i, des de dintre del meu recinte, els mirava com si per mi fossin senzillament uns espectadors desconeguts, sense abandonar el meu personatge, res més. No sé quina màgia es va crear, però els meus dos ajudants finalment van guanyar la partida. Un cop desapareguts, el personatge es va tornar a adormir.
La gran lliçó de teatre me la va donar, com sempre, una espectadora, en aquest cas una senyora d’uns cinquanta anys, i jo diria que aliena als avantguardismes culturals. La senyora em devia sorprendre en un moment de cansament i amb la guàrdia abaixada, i em devia estar distraient amb el tacte de la butaca de cuir on estava assegut. O sigui, repeteixo que per cansament, senzillament prescindia dels signes de les accions banals que estava realitzant com a ciutadà en exposició. Només tocava la butaca, sense cap mena de significat. Just en aquest moment, la senyora va i diu: -“I per això li paguen?”. Boníssim. M’ho vaig haver de menjar, tornar a aixecar la guàrdia i, sí senyors, continuar significant.
Una divertida trobada fou amb el poeta Joan Brossa, que assistia a la representació entretingut mirant el Ciutadà a través d’una lupa enorme que separava les dues mirades.
Allò que havia començat com un joc innocent sobre la banalitat i la vida quotidiana, amb l’actriu australiana, Lucy Pinkus, que havia conegut a París i que em va acompanyar a Vidrà per muntar aquest treball, va merèixer, sorprenentment per nosaltres, el Premi Cau Ferrat del Festival.
Al cap de pocs mesos, exposat en un espai del Zoològic de Barcelona, precisament el destinat als ximpanzés, l’Home Urbà era en el lloc adequat.
PREMSA
EL PUBLICO. Parque antropoloógico. La rara especie del hombre urbano. Xavier Fàbregas. nov/1983
EL PUBLICO. Albert Vidal: Yo quiería ser clown. Maryse Badiou.nov/1983
Quina sensació més bonica, despertar-se en una gàbia del zoo dormint a l’aire lliure i amb el temps adequat per arreglar-se i estar presentable quan arribessin els visitants.
L’Home Urbà no parlava, comunicava amb la seva presència accions i desplaçaments. Un dels grans encerts d’aquest treball era que anava vestit d’una de les millors sastreries de Barcelona i estava voltat de mobles de disseny d’última generació d’aquells anys 80. Tot el contrari d’allò que el públic esperava trobar-se dins d’una gàbia d’un zoològic. Aquest home urbà era ben plantat, elegant, inquiet, educat i sobretot respectuós amb les persones que el miraven.
Ell no sabia pas qui tenia a davant. No els podia pas jutjar, i tampoc no trobava que pogués ser jutjat. Era en certa manera una mirada innocent i pura davant d’un altre ésser humà, transcendint qualsevol circumstància. Quin misteri més bell ocultaven aquells ulls que es trobaven en una mateixa mirada. De ben a la vora, fins i tot podia arribar a ajuntar el front amb el front o la mà d’algú, sabent que en cap cas aquest apropament seria refusat.
Passejava ignorant-se a si mateix, tal com podia fer-ho aquella pantera de Màscares i Moviment. Segons davant de qui, es parava, com defugint el seu perfil, com si perdés la mirada cap a un paisatge llunyà confús, igual que un cérvol mira en la llunyania amb la sospita de descobrir la silueta d’algun depredador. L’ésser humà en estat pur, educat, salvatge, modern i atàvic. Totes les contradiccions de l’existència governades per un ritual de memòria que li facilitava el fet de sentir-se en un hàbitat familiar.
Es podia asseure al seu despatx, moure mecànicament el canell com si escrivís, o atendre una hipotètica trucada de telèfon, encara que ningú no parlava. Senzillament activava un record, com el ximpanzé que es gronxa a la barra de ferro de la qual no penja cap fruita. A l’hora convinguda, els treballadors del zoo li portaven el menjar, que posava en una safata, i menjava absort en el silenci i amb la mirada buida, una mirada que potser es trobava amb la d’algú que l’estava observant. Al fons, els ximpanzés, en un recinte separat per un clot, creaven el perfecte complement òptic, ja que ells també s’estaven menjant el seu plàtan i segurament amb la mateixa mirada perduda. Una estranya escalfor humana inundava el lloc.
Per primera vegada al Zoo, els visitants s’estaven contemplant a ells mateixos.
Aquest muntatge es va passejar per tot el món.
Cal esmentar especialment les directores del London International Festival of Theatre, que volien presentar L’Home Urbà al Zoo de Londres. Però hi havia un problema, la direcció del zoo, el més antic del món, no n’estava convençuda del tot, llavors em van dir: “Albert, l’última possibilitat que ens queda és que vinguis a Londres i els convencis tu mateix, perquè no ho veuen gaire clar”.
Coneixent la mentalitat anglosaxona, em vaig allotjar en un dels millors hotels de la ciutat, em vaig vestir tant o més elegant que l’Home Urbà i me’n vaig anar a l’entrevista amb els directius del zoo. Després de les salutacions de cortesia, quan havia travessat uns passadissos molt llargs plens de retrats i més retrats de tots els directors que havia tingut el zoo, vaig fer la meva exposició a la sala de juntes d’aquella institució.
Sabia que a l’hora de parlar, els meus gestos i el to de la veu havien de revelar la puresa del meu esperit i demostrar com era de plausible la meva proposta. Els vaig explicar que era molt interessant per a un zoològic mostrar l’ésser humà com una criatura més de la naturalesa, amb la seva cultura i els seus mons. Alguna cosa més els devia dir, però ja sabeu que en aquests casos són quasi tan importants les paraules que pronuncies com l’energia que estàs comunicant en transmetre les teves idees, i els éssers experimentats és precisament això el que llegeixen.
A la sortida, les directores del Festival em van felicitar: “Vidal, no sabem pas com t’ho has fet, però els has convençut”. El ressò mediàtic fou impressionant. Després d’aquesta molt representativa presència al London Zoo, el zoo per antonomàsia.
PREMSA
UTRECHTS NIEUWSBLAD. Urban man acepteren als verschijnsel. Jan Jaap Berkhout. 11/juni/1987
THE DRAMA REVIEW. Urban man on exhibit in the London zoo.Theodore Shank. Vol.29.No.4. 1985
TELEGRAPH SUNDAY MAGAZINE. What Albert Vidal is doing in the zoo? Byron Roge. july/7/1985
THE TIMES. Urban man finds his place in the zoo. Alan Hamilton. july/17/1985
l’Home Urbà va ser present en zoològics de més de quaranta ciutats de tot el món, entre elles,Zurich, Genève,Brussel.les,Roma,Londres, Colònia,Ouwehand, Tel Aviv, Quebec, Madrid, Miami…
PREMSA
QUÉBEC, LE SOLEIL. L’homme urbain d’Albert Vidal: : une exposition vivante. Martine R.Corrivault. juin/6/1986
JOURNAL DE QUÉBEC. Une brève halte ou de longues heures. juin/8/1986
GENÈVE. Le spectacle marathon des cinq ans du Théâtre “Pluriel”.Serge Bimpage. juin/12/1985
TAGES ANZEIGER. Ein Hombre urbano was ist das? juli/4/1984
PHOTO REPORTER. Urban man. nov /1984
PUBLIC. Albert Vidal: un revenant de choc. Daniel Jeannet. juin/1985
Sempre, en una de les clàusules del contracte, exigia que a l’hora de tancar em pogués quedar a dormir en l’espai assignat, i que també se’m permetés conviure, quan fos possible, amb els animals que normalment hi habitaven, en el cas de Londres, les tortugues gegants de les Galápagos.
Recordo amb molt d’afecte la presentació de l’Home Urbà al zoo de Zurich. Tot i que no vaig poder compartir l’espai amb els óssos que vivien en la zona que se’m va assignar, vaig tenir l’ocasió de contemplar-los quan el van recuperar acabada la meva intrusió. Els óssos ensumaven intensament els llocs on jo havia estat, amb un aire inquiet i, evidentment, semblaven enfadats. Al cap d’uns instants, van començar de fregar fortament el cos contra les parets del recinte per tornar així a marcar el seu territori. Sort que no hi vaig haver de tornar a entrar per recuperar cap objecte oblidat, perquè si no, quan m’haguessin ensumat no hauria quedat de mi ni les sabates.
Un cas molt curiós va passar amb les contínues gires per zoològics i places de tot el món. L’Home Urbà anava perdent una mica d’innocència. Ja començava a “actuar”. S’estava convertint en un actor, en un performer que sabia fer riure el públic o distreure’l utilitzant vells trucs de representació. Tot anava massa bé, però com vaig dir anys més tard per boca de El Príncep: “Desconfia del éxito como del más perverso de los consejeros”. ¿On era aquella mirada absent banyada d’amor que ignorava tota la situació que l’envoltava? No la veia per enlloc; com tantes altres vegades a la meva vida, volia deixar el teatre.
Recordo que el meu amic Stavros Doufexis, director de teatre de nacionalitat grega i per a qui havia treballat a Alemanya com a coreògraf d’actors, em va dir: “Em sembla molt bé aquest treball que has fet a l’Home Urbà, però em pregunto què més pots fer després i no en trobo la resposta”.
És veritat, acabades les representacions de l’Home Urbà, ¿Què faria o em proposaria després d’haver-me negat a la seducció? Uns punts suspensius haurien de tornar a allargar la meva vida sense prou impuls del vent per navegar.
Quan això passi, no t’has d’amoïnar. Senzillament has de saber esperar pacientment. En cap moment no comprometis el teu rumb, aquell rumb que en la Caravana era lliurar-se a un objectiu desconegut. No deixis mai de ser fidel a tu mateix, i el respecte que sents pel teu itinerari l’hauràs de saber reconèixer també en els altres.
La presència de l’Home Urbà al zoo es nodria de centenars de mirades que el contemplaven amb la mateixa energia amb què guaitaven una zebra, un hipopòtam o qualsevol altre animal. Això, evidentment, provoca una càrrega en el performer. Si tu em mires així, m’estàs comunicant que a més d’un ésser humà també sóc un mamífer en exposició. I passava una cosa molt curiosa que no us sabria explicar científicament però sí que us puc dir què sentia el meu cos: jo reenviava aquesta mirada. Algunes cèl·lules sentien el despertar d’una memòria, possiblement de les més antigues que encara contenen les neurones del nostre cervell i que és la memòria reptiliana, potser la més oculta, amagada en el fons de la cova de la memòria genètica i que veurem aflorar en aquest itinerari.
De vegades, i això eren memòries cel·lulars més properes, el que caminava podia ser un cérvol, un felí o qualsevol altre animal. Era la meravella del que jo anomeno “la mirada ressonant”. “Jo, cérvol, miro el cérvol que hi ha en tu”. I així viatjant sense límits a totes les manifestacions d’allò que existeix. Via Sagrada de l’Actor. És el coneixement per immersió, o sigui, per saber què és una serp, un núvol o un arbre, haig de saber renéixer en aquestes entitats. Per això el més gran obstacle és l’ego, ja que si no em buido no em podré reomplir amb l’essència d’allò que vull conèixer.
Haig de dir que totes aquestes contínues i prolongades representacions, perquè a cada lloc hi estava una mitjana de tres dies, m’anaven afectant com a persona de manera curiosa, ja que aquells centenars de mirades descontextualitzades de visitants de zoològics de tot el món, mirant-me senzillament com un mamífer, m’anaven despertant cèl·lules de l’home antropològic que portava a dins, aquest home comú a tots, sense nom ni cognoms, aquest ésser purament existent que ignora, accepta i celebra alhora la seva vida com la seva mort.
Potser anava tenint cada vegada menys ganes de distreure i en canvi sentia cada vegada més un impuls per fondre’m amb la pura essència de la vida. Alguna cosa havia d’arribar aviat. L’Home Urbà no volia convertir-se en l’actor de la no actuació, perquè estaria traint l’essència i l’impuls que em portaren a concebre’l.
De tota manera, entre el 83 i el 88, en què vaig acomiadar el muntatge, la inquietud creativa va anar donant llum a treballs que orbitaven entorn de l’Home Urbà.
Potser anava tenint cada vegada menys ganes de distreure i en canvi sentia cada vegada més un impuls per fondre’m amb la pura essència de la vida. Alguna cosa havia d’arribar aviat. L’Home Urbà no volia convertir-se en l’actor de la no actuació, perquè estaria traint l’essència i l’impuls que em portaren a concebre’l.
De tota manera, entre el 83 i el 88, en què vaig acomiadar el muntatge, la inquietud creativa va anar donant llum a treballs que orbitaven entorn de l’Home Urbà.
