| Any | 1982 |
| Gènere | Performance |
| Obra | L’enterrament |
| Presentació | Casa Masferrer. Vic |
Un dia, assegut en una terrassa de la Plaça Major de Vic amb el meu amic i freqüent col·laborador Enric Pladevall, li vaig comentar, amb aquesta desimboltura que de vegades ens caracteritza als pobles ibers d’aquestes terres: “Em sembla que m’enterraré, posaré una esquela a la premsa anunciant el meu enterrament, seguint en tot moment les més convencionals pautes d’aquest ritual contemporani”. Va ser un “dit i fet”.
Al cap de pocs dies estava parlant amb el representant de la funerària Fontcuberta, de Vic mateix, per manifestar-li l’interès que tenia a celebrar el ritual funerari de la meva pròpia persona.
En aquells moments de la transició, hi havia tanta alegria i creativitat, que tothom et deia que sí de tot, oi més, li va fer tanta gràcia la idea, que no em va voler cobrar res i va posar a la meva disposició tota la pompa: cotxe funerari, xofer, mossos, etc. Només vaig haver de pagar les corones de flors, això sí, ostentoses i amb les seves cintes on posava: “Els teus amics que no t’obliden”, “Dels teus familiars estimats” …
Aquesta va ser de debò una performance inoblidable.
Abans de tancar el fèretre, els assistents podien passar a acomiadar-se del difunt.
Cal remarcar la gran lliçó de teatre que em van donar els enterradors. Havíem col·locat el fèretre, il·luminat pels quatre costats amb unes espelmes grosses, en una habitació estreta en la qual cabien com a màxim sis o set persones mentre anaven passant.
Quan els assistents pujaven les escales per accedir al lloc, uns coneguts meus feien broma perquè s’havien assabentat que no era veritat, que m’havia mort, i que allò no era més que una performance del Vidal.
Com us podeu imaginar, aquesta actitud podia desvirtuar el pathos de la situació. En sentir-ho un dels enterradors, els va dir: “No us en burleu, perquè si mostreu que no creieu en aquest joc, ell tampoc no s’ho podrà creure”.
La intervenció havia estat categòrica, es van quedar muts i callats, i en entrar en aquella petita habitació i sentir aquella perfecta i professional escenificació de la mort, no van poder evitar un indefinible calfred.
Tot estava tan ben escenificat, que no quedava més remei que prendre per real la ficció. La mort i el seu teatre eren allà presents, tant li feia si aquell cos inerme que jeia al taüt respirava o no; la sensació era la mateixa. L’essència de l’enterrament era palpable.
Un cop van haver passat tots els assistents, es va tancar el fèretre i el van baixar per les escales (amb mi a dins, és clar) per ficar-lo al cotxe funerari. Un amic, en Massana, va pronunciar unes paraules amb tal aplom que fins jo mateix dins el fèretre em vaig emocionar.
Un cop tancat el capó del cotxe, començà el seguici fúnebre, lentament, perquè els acompanyants poguessin anar al pas. En aquells moments, seguint el cotxe, curiosament el públic ja anava més relaxat. Fins i tot es recuperaven del joc en què els havia ficat i anaven amb una certa alegria, alguns fent-se petons i abraçades, tots molt alegres.
Imagineu què devia pensar algun vianant que es trobava amb aquell ortodox seguici però amb tanta felicitat de part dels qui assistien a l’enterrament.
Una altra performance o lectura és que el públic es convertia en actor, ja que els qui s’ho miraven des de fora no entenien res; o el mort havia deixat molts diners a tots o havia estat molt mala persona. Però la cosa encara no s’acaba.
La instrucció que havia donat al xofer abans d’iniciar l’acte era que al cap d’uns 800 metres d’anar amb el cotxe i essent a la vora d’un descampat, imperceptiblement anés accelerant de manera que gairebé haguessin de seguir-lo mig corrent, i en arribar al descampat accelerés i es quedessin tots sense el mort.
Quan vam tornar a la funerària amb el cotxe i van obrir la caixa, ens vam fer un fart de riure, amb els enterradors. Per cert, la funerària em va demanar el vídeo per mostrar-lo en un congrés d’enterradors.
Com podeu veure, hi ha performances que estan condemnades a ser tal com les anomenen, una one off, un cop i prou. Hauria perdut puresa si hagués pretès presentar-lo com un producte cultural, ja que per a mi no ho era. Era l’enterrament i prou! No es pot convertir l’exorcisme en producte cultural.
Al cap d’uns quants mesos, anant amb cotxe cap a Sitges des de Vic, vaig cometre la greu imprudència de transportar la placa de metacrilat per a l’obra “Dansa per a un moment de silenci”, que pesava més de 100 quilos, repenjada entre els respatllers de davant i de darrere del cotxe.
No pensava com ho hauria posat de fàcil als meus possibles detractors si en una frenada aquella guillotina latent m’hagués partit el cos. Encara haurien dit: “Veus, el que li passa per fer broma amb la mort!”. Jo crec que de broma res. Una cosa molt misteriosa havia quedat latent en tots els qui havíem participat en aquell esdeveniment.
