| Any | 1980 |
| Obra | Teatre de revista |
| Director | Bob Destiny |
| Teatre | El Oasis, Zaragoza |
Hi havia sentit sempre una curiosa empatia per aquest gènere artístic ja gairebé totalment desaparegut en la seva genuïna forma i que era el Teatre de Revista. La comunicació directa dels còmics amb els espectadors, el contingut erotisme de les vedettes, les glòries del Paral·lel que vaig tenir el privilegi i el plaer de veure en directe, Johnson i Escamillo en aquell que va ser famós el Molí gestionat per Donya Fernanda. Jo era client assidu i gaudia enormement entrant en aquell lloc on el que succeïa a la platea i al pati de butaques era tan viu com l’espectacle.
Vaig sentir que a Saragossa hi havia un lloc semblant que era l’Oasis. Allà em vaig dirigir sabent que era inútil tornar a les muntanyes a sentir les carícies dels primers raigs de sol, ja que la meva ment estava encara i per un temps capturada en la nostàlgia. Em vaig presentar davant Don Celestino, l’empresari de l’Oasis. No li vaig presentar cap crèdit de la meva incipient itinerari en les arts escèniques, sinó més aviat tot el contrari, que com era jove i no tenia feina que no em faria res entrar a la companyia com a aprenent de còmic i que si servia, amb el temps, ell ja veuria. Recordo la nit al despatx de Don Celestino en què em va dir “agenolla’t, et vaig a batejar”, va posar la mà al meu davant i em va dir “a partir d’ara et diràs Cachito”.
Vaig estar així diversos mesos treballant a l’Oasi com “esquena” del Carbonilla, còmic que segons explicava havia nascut en un carro de firaires ambulants. Vaig aprendre molt en aquell teatre. En el meu camerino vaig posar un enorme pòster que m’havia regalat Escamillo a més d’una de les seves famoses capes, el genial Escamillo, còmic del Molí.
Aquest era el moment perfecte, estar treballant en un teatre lumpen en un barri de prostitutes i la programació per descomptat no mereixia cap atenció per part dels privilegiats estaments culturals. Quina saba més fresca, quan veia rebotar en l’escenari algun envàs de refrescs acompanyat de jocoses frases obscenes! Que bé que a Espanya encara quedaven temples báquicos llicenciosos i mundans amb l’alegria i vitalitat paganes pròpies de gents en el fons bastant bones i innocents.
Pipirijaina. Albert Vidal “Cachito” por unos meses. Francisco Ortega. No.21.3/82