Cos

THE AIMLESS CARAVAN

Existential performance in preparation for the show “COS”.

 

The process of creating COS began in a very singular way to familiarize the actors with the new system of work, based fundamentally on the energetic interactions of the body.

I proposed to start a curious physical and mental journey for which we had a van, a car and a caravan. The rules of the game were as follows: we left from the studio of La Plana in Vidrà, with the first light of day but without having decided any direction. That is to say, as we drove along the road, the direction was always decided at random.

We should always sleep outdoors without staying in a hotel or camping. All this meant that we had to look for a secondary road to set up camp and once there, start the exercises at dawn. In the afternoon after lunch we would continue the route as from the beginning.

Thus we walked through towns and roads of the peninsula for 70 days, giving some performances in public squares The farthest place and from where we started our way back to the Pyrenees were the villages of Las Hurdes.

Photo report by Leopold Samsó

COS

Once the rehearsals and outdoor itineraries were completed, the members of the group Toni Jodar, Javier Millán, Dietrich Grosse, Albert Jaén and myself began the construction of COS integrating the costumes of Pep Durán and Ton Riera, the photographs of Leopoldo Samsó, the scenographic elements of the sculptor Enric Pladevall and the music of Javier Naverette and Alberto Iglesias.

Photo report by Leopold Samsó

---

PRESS

Pipirijana. “Cos” de Albert Vidal sin drama ni simbolos. Joan Abellan. 04/1983. No.25
La vanguardia. “Cos”, Éxito de la antidanza. Xavier Fábregas. 06/02/1983. No. 36318

---

COS, a “Accions”. Anna Arnabat. Revista d’arts, no.3, abril-maig 1983

 

La curiositat ens transporta a una interessant, innovadora i poc comuna composició teatral.

“COS” és el resultat de la imaginació i l’esforç de diversos creadors que manipulen i incideixen des de diferents situacions i planos en la plàstica que està en l’espai i la poesia que es troba en el temps.

En l’acció teatral conflueixen els gestos simbòlics que descubreixen la riquesa dels prismes corporals a l’efecte de traduir la mobilitat pel moviment i el moviment per la immobilitat que refrega els silencis i sons de les variacions musicals.

El llenguatge del silenci s’enreda en les espurnes dels teclats electrònics

En el ritual de l’espectacle, els efectes especials de la sorprenent il.luminació converteixen l’espai escènic tradicional en una capsa màgica de jocs d’artifici. Són capassos de construir, en el buit, espais i ambients, què s’inspiren en les guspirejants lluernes de neon y les serpentines de llums que colorejen els decorats urbans.

S’expandeix l’estrident força acústica dels electres, d’una naturalesa més escandalosa que la màgia, què es mou en les sensibles i treballades fibres dels cinc cossos que creen acció i moviment.

El conjunt de l’obra és una extraordinària successió de flashos per a visionar la forma d’expressió a mig camí del gest i el sentiment i un suggerent pretexte per a reflexionar sobre els codis i símbols que vesteixen les accions interpretatives del llenguatge del cos.

Es el moment d’obrir els ulls: Comença la representació

Les llums hipnotitzen la nostra mirada. Vesteixen el deambular dels cossos amb singular efecte. Els moviments anusats en el sò que cavalca a un ritme enfollidor i sincronitzats amb les variacions musicals són precisos, linials i sistemàtics.

Les imatges plàstiques -construïdes en diversos planos i dimensions ens diuen del cos i dels seus límits. Les seves mòbils formes són expressius suggeriments què, orgànicament, ens informen del transcòrrer de l’esser entre preservatives cuirasses. Deslliurat del sentiment s’enreda en el soliloqui que busca, infructuosament, un possible diàleg…

Plaques quadrangulars que suggereixen llunes d’aparador en el mirall del bulevard urbà. Reflexes de llums en imatges estampen els cossos perduts en un moviment espiroidal de donar voltes sobre ells mateixos.

Cossos dignament vestits per a accedir al cavall del futur galàctic, viatgen en el carrussel d’encantaments poblat de plaques de plàstic, escultures de neon i florescents.

Com conjugar les fibres sensibles del cos amb el fred i frenètic ritme de carrera d’obstacles que la nova tecnològica imposa?

De la tecno-música al fil dels nostres nervis extraiem el contingut subliminal de la composició teatral. El sentit d’una acció embolicada en els més rellevants materials i símbols de la nova imatgeria estètica, el dibuix de les línies estilístiques del nostre present submergit en un somni futurista.

El gest d’un esperit rebel

A ritme de percussió, la interpretació d’Albert Vidal traça una insòlita línia simbòlica que se sutua en oposició dialèctica al ritme global de la posada en escena. La mobilitat del seu gest impregnat de la peculiar màgia que s’aconsegueix amb la investigació dels punts essencials de l’espai físic ens expressa el desig de veure fluir la memòria emotiva i sensual. La necessitat d’alliberar els impulsos empresonats en la rigidesa que revesteix els nostres cossos.

El gest de l’esperit rebel situa la clau per a desxifrar l’abstracta, imaginativa i innovadora proposta. La forma expressiva del teatre que es construeix paral.lelament a la vida i la utilització del medi per a testimoniar el nostre trascòrrer, irremisiblement abocat a la desintegració del cos: entengui’s el seu potencial, la seva força emotiva i sensible.

A saber si l’antitesi d’aquest estat de les coses pot ser el crit silenciós de l’expressiu llenguatge del cos. El gest que no es resigna a ser un simple element d’escenografia ni a moure’s amb els fills mecànics de la brillant i seductora posada en escena macrocósmica…

Una imatge més…

En una seqüència de video incorporada a l’obra, el primeríssim pla d’una mà que recorre un cos cobert de fang.

Un acte més , an altre joc d’imatges plàstiques que persegueix el “trompe l’esperit”. Potser es deturi en el “trompe l’oeil” per a molts “voyeurs”, però adonem-nos de la dificultat que comporta voler provocar sensacions i ser al mateix temps, testimoni de la nostra realitat espai-temporal. El gran risc que suposa esbossar el sentit de les nostres pròpies relacions en el laberint poblat d’impactants imatges.

Sense dubte és aventurat de traçar les pautes per a la crònica d’un present al què li manquen pressupostos ètics en el quals mantenir-se. Captar al vol els reflexes imaginats d’un futur que almenys té la capacitat de sorprendre’ns.

Mentre sentim, en un aire malsà, el veredicte que imposa pena de mort a les vanguàrdies, encara hi ha qui es deixa portar l’impuls d’accions com la de “COS”. Joc de teatre en forma de prisma que filtra els reflexes del mirall social. El prisma emmotllat per les replicants vanguàrdies ideològiques i estètiques que, com l’estel fugaç, posen forma a l’energia anarquitzant de l’univers.

Ments lúcides i cossos vius s’atreveixen a plasmar la mobilitat del què succeeix, les seves fisures i contradiccions. Contribueixen a l’evolució del teatre per a que no s’enquisti en un clixé de la clàssiques formes i utilitzen per això diverses maneres de representació plàstica i nous codis que, sense parar-se en el “dejà vu”, refreguen la transgressió per a proporcionar-nos nova informació.