| Año | 2019 |
| Género | Performance |
| Obra | INFERNO |
| Presentación | Vic. Parquing del Teatre l’Atlàntida |
FICHA ARTÍSTICA
Autor Dante Alighieri
Rapsoda Albert Vidal
Espíritu de Dante Noe Vidal
Percusión pregrabada Pitu andreu
Vestuario Oghi Ochir
Espacio sonoro Denys Sanz
CRÍTICA
SOTA TERRA, L’ESSÈNCIA DEL TEATRE
El públic entrava per la rampa dels cotxes, cap al primer soterrani, i després cap al segon del pàrquing de L’Atlàntida. Era inevitable el paral·lelisme, i volgut: descens als inferns.
Albert Vidal proposava divendres als espectadors, una vegada més, un joc teatral que començava per la mateixa posada en escena. El teatre és sempre una convenció, però l’actor i performer és especialista a donar-hi una volta més, com quan fa més de quatre dècades sorprenia els vigatans fent un espectacle des de l’aparador de Can Merinos.
Desubicar el teatre dels seus escenaris convencionals no és nou, però el joc que proposa amb Inferno va més enllà. Seguiu-me en el trencament de l’espai, sí. I seguiu-me també a través d’un text que no entendreu del tot encara que en sapigueu el context, perquè us el diré en l’italià medieval del segle XIV en què Dante va escriure la Divina Comèdia. I seguiu-me com a actor-demiürg, perquè no hi haurà res més que això: jo i el meu gest, jo i la meva paraula en un escenari que no pot ser més nu, en el no-lloc d’un aparcament soterrat.
Paraula, veu, respiració, gest, silencis…és que cal res més?
Acceptaven la proposta les 130 persones que s’havien preparat, no només conceptualment sinó físicament, per passar una hora i mitja en un lloc inhòspit i sense calefacció, i que eren rebuts per Noè Vidal, fill de l’actor, introduint l’arribada del seu pare en un monovolum vermell que baixava per la rampa. I situant-se sobre la catifa turca vermella de la qual ja gairebé no es mouria en una hora i mitja. En expressió seva, va ser una hora i mitja de “teatre sense crosses”: paraula, veu, respiració, silencis, gest… o és que cal res més? Albert Vidal va acompanyar el públic pels cants 3, 4 i 5 del gran poema de Dante, un dels cims de la literatura mundial.
El públic sí que tenia una crossa, el petit resum que podia llegir abans de cada part per situar-se en aquell recorregut per l’infern i, després, despreocupar-se d’entendre el cent per cent i captar en el tot que oferia Vidal l’essència de Dante, del viatge per les tenebres de la mà del poeta Virgili, de la travessa amb el barquer Caront, de la visió de personatges il·lustres als llimbs o al turment etern.
“Lasciate ogni speranza voi ch’entrate” (“Abandoneu qualsevol esperança, els que entreu”), advertia Dante en el seu poema. Baixava el públic a l’aparcament soterrat amb una esperança: la de sentir bategar el teatre en la seva essència i, una vegada més, Albert Vidal va obrar la màgia.
Jordi Vilarrodà
EL 9 NOU, 18-11-2019
ALBERT VIDAL BAIXA SENSE POR A L’INFERNO DE DANTE
El lloc escollit, tan inusual com el mateix artista, fou la planta -2 del pàrquing del teatre Atlàntida de Vic. El muntatge senzill, efectiu, profund, encertat i amb una il·luminació en penombra que veritablement ens portava als inferns, a l’Inferno de La Divina Comèdia de Dante Alighieri.
Vidal va escollir els tres primers cants de l’Inferno i els va recitar com en els millors temps dels rapsodes toscans contemporanis de Dante.
Un espectacle diferent on l’actor i rapsoda, en toscà del segle XIV, ens va emocionar i colpejar l’esperit amb els 400 versos hendecasíl·labs encadenats en tercets. Uns versos que representen l’odissea del protagonista fins al cor de la tenebra i de l’inframón acompanyat pel poeta Virgili.
A la performance es van poder sentir músiques del disc de cants tel·lúrics El despertar de la serp amb acompanyament als teclats de Xavier Jaumot així com cants tel·lúrics creats i dirigits per Albert Vidal amb presoners del Penitenciari d’alta seguritat de Baganuur a l’Estepa Mongola.
Vidal va demostrar, una vegada més, està en plena forma i va entusiasmar a un públic predisposat i entregat. Un treball creatiu, com sempre, avançat trenta anys als seus temps.
Un artista antropològic i polièdric, rondallaire, transformista, actor, escenògraf, fotògraf, músic, còmic, dansaire, gurú oriental, príncep tel·lúric, provocador, lliure, amant del cinema mut, un extraordinari mim, expressiu en excés, innocent, irònic, sense gens d’interès per l’autoestima, a vegades estrambòtic, naïf, onomatopeic, sempre al límit i prop de l’abisme, anti tècnic, innocent, sàtir, nòmada, sedentari temporal, fabulador, terapèutic, espiritual, metamosfòric, seguidor de la dansa japonesa butoh, cercador d’horitzons impensables, bufó, crític, reflexiu, virtuós, improvisador, xaman, cercador del buit còsmic i del no-res, pensador, visionari, ideòleg, investigador incansable, cercador d’altres cultures/estils i tècniques, carismàtic, enigmàtic, magnètic, no líder, inquietant, lúcid i sempre un autèntic mestre del temps i el gest.
Toni Carrasco
MES OSONA, 19-11-2019