| Any | 1969 |
| Gènere | Teatre de màscares |
| Obra | Màscares i movement |
| Estrena | Teatro Romea. Barcelona |
La presentació es va fer en el marc dels llavors “Dilluns del Romea”, cicle i teatre que dirigia Carles Lloret. La nit del 22 de setembre de 1969 hi havia una gran expectació. El teatre era ple de gom a gom. El públic va descobrir una cosa que llavors era molt nova: presenciar un espectacle dedicat gairebé totalment a l’art de saber portar la màscara.
La reacció de públic i la crítica va ser clamorosa, sorpresos de veure les màscares tradicionals de carnaval de les festes de Catalunya per primera vegada a escena, i procedents gairebé íntegrament dels tallers de l’Ingenio de Barcelona. Amb aquest espectacle obríem una nova etapa del que serien els espectacles de la companyia “Els Comediants” durant unes quantes dècades.
Val la pena tenir-ho en compte, perquè aquesta és la principal funció del pioner, del guaita que entreveu nous horitzons en el món de la creació escènica, i això m’ha passat sovint a través de la meva trajectòria, tenir més interès a descobrir les mines de metalls preciosos que no muntar les indústries d’explotació del que es pot anar extraient.No voldria passar per alt aquest espectacle sense fixar-me en alguns aspectes que s’anunciaven ja com a premonitoris del que posteriorment serien grans troballes.
Em refereixo específicament a una peça breu titulada “La Pantera”. Encara al cap de quaranta anys he trobat algun espectador que em recordava l’impacte que li havia causat aquest treball de moviment. Em refereixo a Mario Gas, amb qui vaig tenir el gust de treballar fa poc com a actor per a una obra estrenada al Teatre Lliure de Barcelona.
Deixeu-me explicar què passava en realitat en aquell cos llavors encara jove. Estirat a terra, el cos pantera-home alça lentament el braç esquerre fins a la posició vertical i tot seguit obre el puny i allarga els dits. Aquest petit gest comportava, podríem anomenar-ho així, una dicotomia física que participava de les dues essències: ésser humà i ser pantera. Al cap dels anys he arribat a entendre l’enorme privilegi de què gaudim en aquest planeta i que no hauríem d’oblidar mai; la capacitat de viatjar cap a l’essència de qualsevol manifestació de la creació. Això sol és un mer goig de fusió i coneixement, i no crec que hi hagi cap altra entitat viva a la natura que tingui aquesta privilegiada capacitat de transsubstanciació.
Aquesta enorme disponibilitat que a alguns els pot semblar debilitat, en realitat és el que més ens acosta a sentir-nos, com deia abans, éssers privilegiats de la creació. La pantera dreçava el cos dins del que endevinaríem una gàbia del parc zoològic i responia als impulsos vitals d’iniciar una jornada en la qual aconseguiria, o no, fructíferament, alguna presa. En aquest selvàtic animal, l’impuls programat en els seus gens era superior a la consciència de sentir-se engabiat per l’home. Així, d’esquerra a dreta, entre el que se suposava que eren els límits laterals de la gàbia, rondava rutinàriament tenint davant dels ulls els barrots de la seva presó. Per descomptat, res del que s’ha explicat no era visible, només hi havia el simple moviment entre altiu i resignat de la seva dinàmica absent(deambular).
Després d’un moment de paroxisme a dreta i esquerra, la resignació guanyava l’altivesa i s’abandonava un cop més en el paviment d’aquella cel·la imaginària.Aquella pantera ens havia comunicat alguna cosa molt intrínseca, com si sorgís de qui coneix l’artifici de les nostres pròpies limitacions.
Vist ara en la distància, la peça de “Màscares i moviment és la que ressalta amb més interès, perquè, com veurem en la consecució de l’itinerari, ja portava el germen del que al cap de dotze anys arribaria a ser “L’home urbà”. Aquesta pantera ja tenia l’ADN d’un treball que continuaria durant dècades.
L’estrena al teatre Romea va tenir un celebrat epíleg que va ser la col·laboració amb la llavors també incipient companyia de titelles La Claca, de Joan Baixas i Teresa Calafell. Era la primera vegada per a tots que presentàvem el nostre treball en un escenari a la italiana i de gran aforament.
En aquest número en què combinàvem les titelles de guant en un escenari de guinyol que simbolitzava el poder, vam tenir l’atreviment de llançar al públic, Celia i jo mateix, per tant “màscares”, una pilota de futbol perquè es distraguessin i s’oblidessin de les seves reivindicacions.
Programa de l’espectacle, Teatro Romea, 1969
PREMSA
Espectáculo más circense que teatral, sin duda, pero de una innegable calidad, en relación con la ductilidad, la maestría, el dominio absoluto de la expresión corpórea de estos singulares artistas.
DIARIO DE BARCELONA. M.L.M. 26.09.69
El recital espléndido ofrecido por Vidal y Miss Booth está lleno de sutiles encantos, es de una singular variedad de matices y alcanza puntos de expresividad, realmente insospechados.
LA VANGUARDIA. M.R.26.09.69
El público premió su labor con aplausos constantes y realmente entusiastas. La inlgesa y el catalán son maestros en su difícil especdialidad de teatro de máscaras y movimiento.
EL NOTICIERO UNIVERSAL. José Martín.23.09.69
Escenifican lo más básico de la naturaleza humana, lo que afecta a “todo” hombre, en sus esferas más íntimas y también en sus aspectos más primarios. Unos juegos van desde aprender la A a hacer de mantequilla.
EL CORREO CATALAN.B. 21.09.69
Albert y Cee, gracias a un profundo estudio psicológico y a una increíble flexividad física, adaptan el cuerpo a la máscara. Es una labor paciente, obstinada, extenuante en algunos casos. Pero de resultados maravillosos.
TELE/EXPRESS.Sempronio.09.09.69
Aquí l’actor no era aquell que tenim per costum de veure, sinò un artista que balla, mima, juga amb la veu, treu partit de tots els objectius que manipula, i té mig peu ficat al circ: en suma, un actor, i no un recitador.
PRESENCIA. Albert Boadella
PREMSA
TEATRE. Han nascut dos grans artistes.Jordi Elias.ago/30/1969. Gerona
LA VANGUARDIA ESPAÑOLA. “DILLUNS DEL ROMEA”.EL espectáculo “Teatre de màscares i moviment. M.R. sep/26/1969
DIARIO DE BARCELONA. Representación única de teatro de máscaras y movimiento. M.L.M. sep/26/1969
TEATRAL. Teatre de màscares i moviment. Jordi Elias.
EL CORREO CATALAN. LAS MASCARAS DE UNA INGLESA Y UN CATALAN. sep/21/1969
TELEEXPRES.Tarde de máscaras . Sempronio.
EL NOTICIERO UNIVERSAL. EN EL ROMEA “Teatre de màscares i moviment”. José Martín.sep/23/1969