Any | 1983 |
Gènere | Dansa |
Obra | Cos |
Estrena | Teatro Regina. Barcelona |
LA CARAVANA SENSE RUMB
Performance existencial com a preparació per a l’espectacle “COS”
El procés de creació de “Cos” va començar d’una manera molt singular per familiaritzar els actors amb el nou sistema de treball, basat fonamentalment en les interaccions energètiques del cos.
Vaig proposar d’iniciar un curiós viatge físic i mental per al qual disposàvem d’una camioneta, un cotxe i una rulot. Les regles del joc eren les següents: sortíem de l’estudi de La Plana, a Vidrà, amb la primera llum del dia, però sense haver decidit cap direcció. És a dir, mentre anàvem per la carretera, s’anava decidint el rumb, sempre a l’atzar.
Hauríem de dormir cada dia a l’aire lliure, sense acomodar-nos en cap hotel ni càmping. Això ens obligava a buscar vies secundàries per establir el campament i iniciar els exercicis a l’alba. A la tarda, després de dinar, continuaríem la ruta.
Vam anar per pobles i camins de la península durant 70 dies, fent algunes representacions en places públiques. El lloc més llunyà i des del qual vam iniciar el camí de tornada cap al Pirineu van ser els pobles de les Hurdes.
Reportatge fotogràfic de Leopold Samsó
COS
Un cop realitzats els assajos i itineraris a l’aire lliure, els components del grup Toni Jodar, Javier Millán, Dietrich Grosse, Albert Jaén i jo mateix vam iniciar la construcció de COS integrant els vestidors de Pep Duran i Ton Riera, les fotografies de Leopoldo Samsó, els elements escenogràfics de l’escultor Enric Pladevall i les músiques de Javier Naverette i Alberto Iglesias.
Reportatge fotogràfic de Leopold Samsó
PREMSA
Pipirijana. “Cos” de Albert Vidal sin drama ni simbolos. Joan Abellan. 04/1983. No.25
La vanguardia. “Cos”, Éxito de la antidanza. Xavier Fábregas. 06/02/1983. No. 36318
COS, a “Accions”. Anna Arnabat. Revista d’arts, no.3, abril-maig 1983
La curiositat ens transporta a una interessant, innovadora i poc comuna composició teatral.
“COS” és el resultat de la imaginació i l’esforç de diversos creadors que manipulen i incideixen des de diferents situacions i planos en la plàstica que està en l’espai i la poesia que es troba en el temps.
En l’acció teatral conflueixen els gestos simbòlics que descubreixen la riquesa dels prismes corporals a l’efecte de traduir la mobilitat pel moviment i el moviment per la immobilitat que refrega els silencis i sons de les variacions musicals.
El llenguatge del silenci s’enreda en les espurnes dels teclats electrònics
En el ritual de l’espectacle, els efectes especials de la sorprenent il.luminació converteixen l’espai escènic tradicional en una capsa màgica de jocs d’artifici. Són capassos de construir, en el buit, espais i ambients, què s’inspiren en les guspirejants lluernes de neon y les serpentines de llums que colorejen els decorats urbans.
S’expandeix l’estrident força acústica dels electres, d’una naturalesa més escandalosa que la màgia, què es mou en les sensibles i treballades fibres dels cinc cossos que creen acció i moviment.
El conjunt de l’obra és una extraordinària successió de flashos per a visionar la forma d’expressió a mig camí del gest i el sentiment i un suggerent pretexte per a reflexionar sobre els codis i símbols que vesteixen les accions interpretatives del llenguatge del cos.
Es el moment d’obrir els ulls: Comença la representació
Les llums hipnotitzen la nostra mirada. Vesteixen el deambular dels cossos amb singular efecte. Els moviments anusats en el sò que cavalca a un ritme enfollidor i sincronitzats amb les variacions musicals són precisos, linials i sistemàtics.
Les imatges plàstiques -construïdes en diversos planos i dimensions ens diuen del cos i dels seus límits. Les seves mòbils formes són expressius suggeriments què, orgànicament, ens informen del transcòrrer de l’esser entre preservatives cuirasses. Deslliurat del sentiment s’enreda en el soliloqui que busca, infructuosament, un possible diàleg…
Plaques quadrangulars que suggereixen llunes d’aparador en el mirall del bulevard urbà. Reflexes de llums en imatges estampen els cossos perduts en un moviment espiroidal de donar voltes sobre ells mateixos.
Cossos dignament vestits per a accedir al cavall del futur galàctic, viatgen en el carrussel d’encantaments poblat de plaques de plàstic, escultures de neon i florescents.
Com conjugar les fibres sensibles del cos amb el fred i frenètic ritme de carrera d’obstacles que la nova tecnològica imposa?
De la tecno-música al fil dels nostres nervis extraiem el contingut subliminal de la composició teatral. El sentit d’una acció embolicada en els més rellevants materials i símbols de la nova imatgeria estètica, el dibuix de les línies estilístiques del nostre present submergit en un somni futurista.
El gest d’un esperit rebel
A ritme de percussió, la interpretació d’Albert Vidal traça una insòlita línia simbòlica que se sutua en oposició dialèctica al ritme global de la posada en escena. La mobilitat del seu gest impregnat de la peculiar màgia que s’aconsegueix amb la investigació dels punts essencials de l’espai físic ens expressa el desig de veure fluir la memòria emotiva i sensual. La necessitat d’alliberar els impulsos empresonats en la rigidesa que revesteix els nostres cossos.
El gest de l’esperit rebel situa la clau per a desxifrar l’abstracta, imaginativa i innovadora proposta. La forma expressiva del teatre que es construeix paral.lelament a la vida i la utilització del medi per a testimoniar el nostre trascòrrer, irremisiblement abocat a la desintegració del cos: entengui’s el seu potencial, la seva força emotiva i sensible.
A saber si l’antitesi d’aquest estat de les coses pot ser el crit silenciós de l’expressiu llenguatge del cos. El gest que no es resigna a ser un simple element d’escenografia ni a moure’s amb els fills mecànics de la brillant i seductora posada en escena macrocósmica…
Una imatge més…
En una seqüència de video incorporada a l’obra, el primeríssim pla d’una mà que recorre un cos cobert de fang.
Un acte més , an altre joc d’imatges plàstiques que persegueix el “trompe l’esperit”. Potser es deturi en el “trompe l’oeil” per a molts “voyeurs”, però adonem-nos de la dificultat que comporta voler provocar sensacions i ser al mateix temps, testimoni de la nostra realitat espai-temporal. El gran risc que suposa esbossar el sentit de les nostres pròpies relacions en el laberint poblat d’impactants imatges.
Sense dubte és aventurat de traçar les pautes per a la crònica d’un present al què li manquen pressupostos ètics en el quals mantenir-se. Captar al vol els reflexes imaginats d’un futur que almenys té la capacitat de sorprendre’ns.
Mentre sentim, en un aire malsà, el veredicte que imposa pena de mort a les vanguàrdies, encara hi ha qui es deixa portar l’impuls d’accions com la de “COS”. Joc de teatre en forma de prisma que filtra els reflexes del mirall social. El prisma emmotllat per les replicants vanguàrdies ideològiques i estètiques que, com l’estel fugaç, posen forma a l’energia anarquitzant de l’univers.
Ments lúcides i cossos vius s’atreveixen a plasmar la mobilitat del què succeeix, les seves fisures i contradiccions. Contribueixen a l’evolució del teatre per a que no s’enquisti en un clixé de la clàssiques formes i utilitzen per això diverses maneres de representació plàstica i nous codis que, sense parar-se en el “dejà vu”, refreguen la transgressió per a proporcionar-nos nova informació.