| Any | 1987 |
| Gènere | Performance |
| Obra | Alma de serpiente |
| Presentació | Hellín |
Treball de recerca en el qual conflueixen l’antropologia i l’avantguarda. Durant dues hores, el performer està sota tres tones de terra, respirant a través d’una canya de bambú. Quan surt del monticle, comença una dansa inspirada en les imatges de l’escultura ibera.
L’acompanyament musical anava a càrrec de 15 músics d’Hellín (Albacete) que tocaven cornetes i tambors amb ritmes processionals de Setmana Santa.
Aquestes tres tones de terra estaven disposades en forma de monticle allargat, com si fos una tomba.
1. ENTERRAMENT
El dansaire és sepultat i s’allisa la terra de manera que es percebi únicament la canya o tub de respiració.
2. LETARGIA
El dansaire romandrà enterrat durant dues hores i mitja.
3. TRENCAMENT
Arriben els timbalers, timbals i cornetes i es col·loquen en cercle al voltant de la massa de terra.
1a fase. Repeteixen el ritme durant 20 minuts tal com es fa a Hellín en la nit del dijous sant, amb la intenció de despertar al cos.
2a fase. Un nou ritme durant la meitat de temps de l’anterior.
4. SORGIMENT
El cos sorgeix de la terra lentament, amb un nou acompanyament de marxa processional de tambors i timbals.
5. DANSA DE LES PRESÈNCIES
El dansaire es dirigeix lentament fins al centre del monticle i un cop allà fa un gir lent de 360° acompanyat d’un altre ritme, aquest cop únicament dels tambors.
6. MARXA PROCESSIONAL
El personatge avança airós i entestat al ritme de la música, amb introducció de les cornetes.
7. MAJESTUOSA
Acompanyat de la música de tambors, timbals i cornetes, el personatge, ballant, fa repicar les 12 campanes que pengen del sostre.
8. SOL O DE CAMPANES
El dansaire balla enmig dels silencis dels repics de campana.
9. AVIS
Redoblament de tambors seguit d’una nota aguda sostinguda de cornetes.
10. APOTEOSI
S’obre la “pinya”, de la qual plouran sobre l’escena pètals de flors.
11. VALS DE LA RESURRECCIÓ
El dansaire evoluciona per l’escena repartint grapats de caramels entre el públic.
12. SORTIDA
El dansaire i els músics surten a ritme de vals i en processó festiva
FITXA ARTÍSTICA
| Creació i direcció | Albert Vidal |
| Ajudant de direcció | Cristina Vilaró |
| Coordinació | Juan Fernández |
| Creació vestuari | Carmen Rodriguez |
| Realització vestuari | Toni Langa |
| Tècnic | Ricard Carbassa |
| Performer | Albert Vidal |
| Tambors: | José Antonio López Riaza |
| Juan Antonio Ramón Sola | |
| José Soria López | |
| José Andrés García Teruel | |
| José Navarro Ruiz | |
| José Navarro Oliva | |
| José Antonio Muñoz Azorín | |
| Francisco García Gil | |
| Cornetes: | José Antonio Tolosa Ruiz |
| Fulgencio Fernández Iniesta | |
| Pascual Bleda García | |
| Juan Guirado Martínez | |
| Joaquin Bleda García | |
| Miguel Angel Cano García | |
| Timbals: | Vicente Tolosa Ruiz |
| Benancio García Cañamote | |
| Coproducció de: | Companyia Albert Vidal |
| Ajuntament de Hellín (Regidoria de cultura) |
DIARI DE ALBERT VIDAL SOBRE ELS ASSAJOS DE
“ALMA DE SERPIENTE”
Diumenge 16 d’agost. Sessió núm.1
Al matí, que feia molt de sol, segons els diaris era un dels dies més calorosos del segle, se’ns va acudir que en comptes de parlar tant del projecte valdria més posar-s’hi a treballar.
Quins problemes implicaria el fet d’estar en estat letàrgic? Quant estona resistiria? Com combatre la claustrofòbia? Aquestes qüestions i d’altres són les que preteníem anar aclarint.
La primera prova de letargia la vam fer espontàniament posant el cos estirat de panxa enlaire. Un munt de terra que hi havia davant de la casa ens va servir de primera matèria per començar l’experiment.
Amb l’ajuda d’una canya de bambú per poder respirar, la Cristina va començar de cobrir tot el cos fins que només es va veure el bambú.
La primera constatació va ser que el pes de la terra sobre el tòrax i l’abdomen era excessiu per poder-hi estar gaire estona. Igualment, la sensació de claustrofòbia va ser imminent, de manera que, en aquest primer experiment, no vaig poder resistir més d’un minut, amb l’afegitó que la respiració se’m feia difícil a causa de la pols que aixecava la terra i que es filtrava per la canya de bambú.
Acabada la prova, vam decidir que la postura de panxa enlaire era més adequada per una actitud d’enterrament que de letargia. Aquesta postura, en el regne animal tradueix en vida una actitud de submissió, i en moltes societats humanes és l’actitud en què també es presenta el cos del difunt per mostrar que ha arribat al suprem lliurament.
El proper experiment, doncs, va consistir a fer el mateix però adoptant la postura del rèptil, és a dir, de panxa a terra, més adequada amb les sensacions i els estats d’ànim que es produeixen durant la letargia.
Observacions sobre el treball d’interpretació L’executant haurà d’estar molt alerta de no sucumbir al fet d’estar enterrat i tenir ben present que la imatge que doni al públic ha de tenir prioritat sobre les sensacions subjectives.
Dimarts 25 d’agost. Sessió núm.2
A l’hora prevista, han arribat en Ricard i en Pau amb la furgoneta carregada de la terra que havíem seleccionat en uns vivers de Vic, atrets pel seu to lleugerament ocre i la seva consistència.
A l’estudi i a cobert de la intempèrie, buidem els sacs de terra sobre un plàstic blanc d’uns 30m2. El color de la terra era lleugerament més fosc del que ens pensàvem, però era perquè estava humida.
Aquesta vegada, per protegir-me d’aquesta humitat, em vaig cobrir el cos amb un impermeable, i vam utilitzar la mateixa canya de bambú que el primer dia. En Pau i en Ricard van començar a cobrir el cos fins a deixar-lo completament tapat fins al braç amb què aguantava la canya.
L’emoció del primer dia no em dominava tant, però al cap de 5 minuts vaig haver de lluitar contra la claustrofòbia emetent sons i riallades a través de la canya.
Ens va sorprendre una cosa molt simple, que en moure alguna part del cos dins de la terra, tal com succeeix en l’aigua o en l’aire, sempre continuava estant envoltat per la mateixa terra.
Dijous 3 de setembre. Sessió núm.3
Quan les tempestes dels primers dies de setembre ens ho han permès, hem pogut estendre una bona part de la terra disponible sobre l’era de la casa on estem fent els assajos. Hem comprovat que la terra té una gran capacitat d’absorció de la temperatura ambient, així com de la humitat.
Un cop escalfada pel sol i amb la forta calor del migdia, hem fet l’enterrament per parts; primer, cobrint tot el cos menys el cap. Al cap de 20 minuts, m’acaben de cobrir. Durant els primers 12 minuts era molt perceptible la diferència.
La primera sensació continua sent de pes i opressió, però al cap de poca estona es converteix en tot el contrari, és a dir, en una potent sensació de pau i protecció, quasi com si estigués dins la placenta.
La comunicació que estableix el cos amb la terra és d’identificació, com de formar part del mateix element. Gairebé diria que, un cop dins, aquesta integritat em fa sentir l’exterior com una anècdota ambigua desproveïda de coherència. L’aire, l’atmosfera, és el regne de la incertesa, el paradís perdut on la vida intentarà fagocitar-se a si mateixa per subsistir.
Comprès això, quan surti a fora, el personatge voldrà romandre coherent i el ritme de la vida li marcarà un camí en el qual ell mateix serà espectador. La lluita més important per a ell serà existir, guerrer de l’ésser, gemec constant de l’ocult, enfonsat fins a la superfície, i caminarà i a cada pas s’obrirà un nou camí. A cada moment celebrarà un final. Mort i naixement aniran al seu costat, agafats de la mà.
Divendres 4 de setembre. Sessió núm.4
Avui ha estat la primera vegada que he començat a sentir-me veritablement bé dins de la terra.
La sensació de claustrofòbia ha desaparegut i amb molta facilitat hem pogut fer durar l’experiència gairebé una hora. En arribar els habitants de la casa més propera del lloc, situada a uns 900m, es van mostrar perplexos en sentir que la Cristina els deia que jo era a sota d’aquell túmul de terra. Al cap d’uns minuts d’observació, van començar a comentar com n’havia de ser de difícil d’estar en aquella situació i de com se sentirien ells en el meu lloc.
De tota manera, com que feia 5 anys que ja havien assistit al meu propi funeral i també havien vingut a veure’m al zoo de Barcelona, en una actuació que consistia a fer d’executiu dins de la gàbia dels simis, això els permetia de prendre-s’ho amb una actitud relaxada i de bon humor, comentant: “a l’Albert sempre li passen pel cap coses així, el deu tenir diferent de nosaltres”.
Els últims anys de treballar al carrer fent performances i accions, m’han demostrat que el sentit tràgic de la vida, no dramàtic, es manifesta amb naturalitat. La naturalesa no dramatitza, senzillament actua per un impuls irrefrenable d’existència.
Dissabte 5 de setembre. Sessió núm. 5
Ja a la posta del sol, la temperatura de la terra era lleugerament més freda que els altres dies, però els diferents enterraments m’han fet habituar a aquest inconvenient i he pogut prolongar la letargia fins a 70 minuts.
Una nova sensació no experimentada fins ara m’ha portat, aproximadament en el minut 40, a deixar que el cos, per un instant, visqués la seva pròpia raó. És en aquest moment que per primera vegada he hagut d’agafar les regnes del cavall del coneixement.
El cos es movia per ell mateix dins de la terra i emetia brams i respiracions espasmòdiques. El meu enteniment ho deixava fer, sabent només que no havia de sucumbir.
Afortunadament, el cos per si mateix s’ha anat calmant i l’he pogut tornar a dominar.
Al cap de 60 minuts, una estranya sensació m’ha fet adonar que, a fora, la nit començava a fer-se present. Aquest “tempo” no era el que més convenia, per a un sorgiment, però he esperat el menor indici per acompanyar-lo.
Traient primer el cap i després tot el cos, altra vegada la memòria del rèptil s’ha presentat i, deixant-la lliure, m’he trobat amb la sensació del moviment de les potes del rèptil que aconsegueix separar els segments del seu cos i habitar per diferents ànimes.
Aquí vam descobrir la metafísica cosmologia del cos, cada segment del qual té la seva raó d’existir i, per tant, una existència autònoma.
¿No devem pas ser nosaltres mateixos, com a individus, parts integrants i autònoms d’un altre concepte existencial del qual senzillament formem part?
Un cop desapareguda la memòria del rèptil, el cos humà de l’executant restarà dempeus, guerrer de la pròpia coherència. Una marxa processional li senyalarà un temps, el fil de la seva llibertat serà com un pèndol que rebutja la verticalitat impulsat per l’alè vital. Els desajustos d’allò que li ve donat li produiran les fútils sensacions de la seva subjectivitat. Un buit li serà marcat, la marxa processional farà silenci i el convidarà a trobar-se a si mateix; llavors el cos caurà en un abisme silenciós.
Les campanes, repartides en l’espai, li marcaran cadascuna, inútilment, una pauta i un comportament. Les campanes són llimbs dels éssers purs, buit espacial que en separa els sons, forat negre, caiguda en espiral, espiral de l’etern retorn que a ritme de vals el portarà en el vertigen d’una mascarada a alegrar-se i celebrar-ho amb pluja de pètals de flor. El món, malgrat tot, subsisteix a la celebració del present, la seva mirada trobarà la d’aquells per a qui ha estat actuant; comptat i debatut, era un joc.
Divendres 11 de setembre. Sessió núm.6
La terra, a causa del sol constant i nítid de tot el dia, havia quedat molt seca i polsosa. Hem hagut de mullar-la a mesura que cobríem el cos.
Aquest cop hem aconseguit de perllongar la letargia fins a una hora i mitja, temps que ja comença a ser satisfactori; permet que el cos es deixi habitar per estats que van més enllà de la representació.
Llavors, des dels primers instants en què els dits de la mà i dels peus han sortit a la superfície, jo, com a executant, els he deixat fer lliurement, han cobrat vida per ells mateixos, han deixat d’existir com a realitat intrínseca. Seguint aquest procés, els peus han començat a gratar la terra habitats per l’esperit d’un rèptil, igual que les cames, o ja gairebé en diria potes.
Com a executant, hauré de deixar que la vida es manifesti per ella mateixa. Una barreja de rèptil i de guerrer s’ha anat perfilant en el progressiu redreçament. Més enllà de l’emoció i el sentiment, he experimentat una actitud de mer pont transmissor d’estats lúcids de memòria.
Dempeus i triomfant en el seu ressorgiment, el cos avançarà entestat cap a un futur teixit per una miríada de presents furtius, vertigen d’una caiguda ascendent, espai molecular travessat en áurea protecció de l’esperit, dards de la consciència que desconeixen la por que justifica la raó perduda.
El cos avança valerós, el joc dels contraris es resol en la metamorfosi i aquesta serà la seva raó d’existir, el seu alè vital.
Dissabte 12 de setembre. Sessió núm.7
Aquesta tarda de dissabte he hagut d’interrompre diverses vegades la concentració durant la letargia per fer diferents observacions; una, referent al to de veu que utilitzaven els assistents a l’assaig en les seves converses.
El dia abans havia comentat a la Cristina que m’estimava més que la gent del voltant parlessin en un to natural i no en veu baixa, com esperant de fugir de les atmosferes litúrgiques i culturals i retrobar la naturalitat dels espais lliures.
Abans d’emergir de la letargia, pensava que el dia no era el propici, fins i tot considerava d’anul·lar la sessió amb l’excusa que no em trobava bé, però per respecte als col·laboradors, havia de seguir el curs de la cerimònia.
És curiós som en cada improvisació apareix alguna cosa nova i sorprenent. En el quart moviment, és a dir, “La dansa de les campanes”, em vaig sorprendre acariciant de dalt a baix una de les suposades cordes que en penjaven, com si fos un cordó umbilical que uneix la terra amb el cel.
Una obra sol tenir generalment dues fases: la primera fa que quan actuïs davant del públic hi vagis afegint algun aspecte nou cada vegada. És un procés de formació viu de la mateixa obra, i com més profunds siguin els plantejaments, més l’allargarà. La segona fase és de cristal·lització i execució, en la qual, la cura que en tingui l’executant es posarà al servei de tots els canvis que l’envolten, és a dir, les condicions atmosfèriques del dia de la presentació, l’hora, la qualitat i el tipus d’aliments que hagi ingerit, els espais visitats abans d’actuar, etc.
Dimarts 22 de setembre, sessió núm. 8
Ha estat un dia una mica fluix perquè hem anat combinant aquests treballs de recerca, en certa manera parateatral, amb l’activitat cinematogràfica, i això em produeix, ho he de reconèixer, una certa sensació de desfasament.
El tipus d’inquietuds que poden despertar l’espectador de les sales de cinema difereix molt de l’estat anímic de “Ànima de serp”, tot i que hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte, i és el que em fa continuar. Ja m’ho havia comentat el meu amic Joan Baixes la setmana anterior a Madrid, en un descans després d’un dia sencer de rodatge.
-“Em fascina molt, Albert, -em va dir- pensar que a aquest personatge de cap superior de policia que es mou i es fa amb els baixos fons de Madrid, li puguin aparèixer, en alguna mirada, moviment del coll, insinuació, etc. alguns dels trets que alimenten la teva actual experiència de letargia i metamorfosi en home-rèptil-guerrer”.
Que això passi no em causa cap inquietud, però si passa el contrari…, és a dir, si en intentar aquests processos de transsubstanciació vénen a la meva ment els recorreguts psicomotrius del “actor seductor”?.
L’única manera en què veig possible combinar aquestes dues tendències és prenent una gran distància entre elles i situant-me en un punt exterior d’equilibri i suspensió, des del qual enviar la llum del coneixement a l’espectador, filtrada per un gresol o altre de la naturalesa humana.
Dimecres 23 de setembre. Sessió núm.9
En el camí cap a Hellín, els tons ocres i vermellosos de la terra ens sedueixen amb les seves àrides ondulacions treballades per l’esforç humà.
Tornem a l’Hostal Modesto.
-“No… Ja me’n recordo. Què? De pas?”
– “Sí, uns quants dies”.
A baix al menjador ens estan esperant Juan, regidor de cultura de l’Ajuntament, i Fernando, portaveu socialista del govern.
Afortunadament, aquests apel·latius, així com els nostres, que podrien qualificar-nos com a “artistes que han vingut de Barcelona a muntar un no-sé-què”, s’han difuminat davant de l’amistat i la relació humana del nostre projecte comú i també arran de l’èxit de la presentació a la mostra de teatre d’Hellín de “l’Home Urbà”. Moment en què es va començar a parlar del projecte que ara venim a presentar.
Després del cafè, encara hem hagut d’esperar una estona que arribés José Ma, que va fer d’enllaç de relacions i ens havia de presentar Paco, el perruquer del poble. Hem girat un moment el cap i ja hi havia Paco, el perruquer, exercint com a tal en un extrem de la sala i, entre cant i cant de la tisora, ha anat convencent a un o altre perquè participessin en el projecte. És a dir, Josep Ma. va ser el principal captador de tabals i cornetes per a “Ànima de serp”.
La infructuosa recerca d’altres locals alternatius ens ha portat a valorar positivament l’oferta de Juan, consistent a ocupar els baixos de la Plaça del mercat com a lloc idoni per als assajos. L’endemà al matí ens trobaríem amb l’arquitecte Jesús per a la selecció de terres al voltant d’Hellín.
Dimarts 29 de setembre. Sessió núm.10
Al matí, Jesús ens ha portat primer a uns dipòsits de diferents terres destinades a la construcció, però cap no corresponia al color ocre tirant a safrà que buscàvem.
Ha estat a la tercera o la quarta parada dels vehicles que hem trobat la beta de terra que buscàvem.
En una ostentació d’efectivitat per part del regidor de cultura i de Jesús, l’encarregat d’extreure la terra, al cap de poques hores hem tingut les tres tones preparades al local.
A les 8 del vespre, quan han arribat els tabals i les cornetes convocats, he fet l’explicació del treball amb el suport visual de la terra allà dipositada. Després d’un comprensible recel inicial, a poc a poc han anat escoltant amb molt d’interès l’explicació de la feina i al final, sense perdre un minut, s’han posat en una banda els tambors i a altra les cornetes a assajar els diferents ritmes i melodies que em proposaven com a acompanyament durant dues hores; totes les diferents possibilitats quedaven enregistrades en un casset.
Aquest material va ser molt valuós per a l’endemà, ja que ens va permetre de seleccionar el material més idoni.
La Cristina, per la seva banda, en va enregistrar un document en vídeo, d’aquesta primera trobada. Conclosa la sessió, hem quedat a la mateixa hora de l’endemà per continuar els assajos.
Dimecres dia 30 de setembre. Sessió núm.11
Al matí, Pura, la directora de la casa de la cultura d’Hellín, ens ha comentat que Luís, arqueòleg, aniria a visitar la cova de la Camareta, a pocs quilòmetres de la ciutat. No hem dubtat d’acompanyar-lo.
Allà, hem respirat l’atmosfera del Santuari, en principi Ibèric i posteriorment cristià, visigòtic i àrab.
Els grafits que hem pogut llegir en els seus murs arribaven fins al dia d’avui; és a dir, des de les figures zoomòrfiques dels ibers fins al “Pepe quiere a Manoli” d’ara.
La tarda l’hem dedicada a preparar la segona trobada amb els músics per tal de seleccionar els ritmes i les melodies més interessants. A les 8 del vespre, amb aquest material, ens hem presentat davant d’aquells que per pròpia decisió s’han adscrit a l’experiència. L’horari dels assajos, així com l’exigència d’un cert nivell amb l’instrument, havien operat per si mateixos una selecció dels elements més aptes. L’assaig ha transcorregut reafirmant els temps elegits que havien de cobrir les 12 diferents seqüències de què consta l’obra.
Dijous 1 d’octubre. Sessió núm.12
La densitat que havíem impregnat en els assajos els dos dies anteriors i la pràctica que tenen els músics amb tambors i cornetes, han fet que ens sentíssim molt més tranquils en aquest tercer assaig.
Jo no he hagut de fer cap esforç, ells mateixos s’han començat a organitzar, i això m’ha permès de poder-me concentrar en la part que específicament em corresponia.
La responsabilitat dels tambors ha quedat per a José Navarro, la de les cornetes per a Joaquin Eleda, i la del dansaire a les meves mans, així em puc ocupar de coordinar les diferents seqüències amb la música que han d’interpretar.
En aquest primer assaig conjunt, la primera seqüència, “enterrament”, l’hem efectuada amb l’ajuda de tots. La següent, “letargia” l’hem feta durar únicament 15 minuts. La tercera, “trencament”, hem decidit d’acompanyar-la en la primera fase amb un ritme de tambors que ells anomenen “racataplán” i que és la percussió popular de la nit de dijous sant.
Els 15 minuts que ha durat aquesta primera fase, contràriament al que esperàvem, se’ns han fet curts. La percepció dels assistents a l’acció parateatral s’haurà de deslligar des d’un principi dels codis convencionals de lectura i procedir més aviat per immersió que no pas per observació.
Ara pressento que em vaig a anar apartant del “espectador cultural de teatre” per referir-me més a l’ens específicament antropològic de l’espectador. L’assaig va continuar tal com estava previst, acoblant les seqüències següents a les músiques escollides. A part els comprensibles petits errors de sincronia, el resultat de la tercera trobada va ser plenament satisfactori.
Com que vam haver de marxar d’Hellín per compromisos professionals, va quedar sota la responsabilitat d’ells mateixos, tabals, cornetes i timbals, de reunir-se dues vegades per setmana per anar quadrant les músiques.
Els propers assajos globals es van fer a la tornada, pocs dies abans de la representació de l’obra a Madrid.
Dissabte 31 d’octubre. Sessió núm.13
Al poble, m’estaven esperant la Cristina i el Toni.
-“Què feu amb tants equipatges, ni que ens n’anéssim a Egipte”.
-“He portat el vídeo -em respon la Cristina-, i tots els accessoris de “Ànima de serp”.
A la senyora de la fonda, que té una botiga de queviures annexa, em va divertir particularment encarregar-li aliments per a nosaltres tres, per a uns quants dies, dient-li senzillament que posés el que volgués a les bosses, que ja ens ho trobaríem a dalt.
Els quatre quilòmetres de camí de carro accidentat, se’ns presentaven nous i sorprenents a causa de l’estat de percepció del nostre nou sastre. Encara no érem a les postres que ja ens estàvem emprovant els pantalons i la jaqueta curta que havia confeccionat amb sacs vells.
La primera prova fou del tot desconcertant, ja que si bé li havíem suggerit que la roba havia de quedar cenyida, no esperàvem que una tela tan basta pogués fer aquesta impressió d’elegància i exquisit atreviment.
Els tons clars i foscos dels trossos intencionadament recosits donaven a la figura un aire rústic (Setecentesco).
Aquesta gràcia traslluïa un esperit ben diferent del de “Ànima de Serp”.
Les sensacions viscudes els dies anteriors havien de trobar, a través del vestuari, una via natural d’expressió. Si es tracta d’un treball d’energia, la subtilesa argumental de jugar amb juxtaposicions entre el que s’és, el que se sent i el que es porta posat, no concordaria amb el tema de “Ànima de serp”, obra que pretén, en la seva execució, conjugar mitjans d’expressió molt diferents en un mateix i únic ens o ésser.
Tot aquest món de mitjans d’expressió, arribat al punt màgic de la creació metafísica, vibra a l’uníson. L’equip de creadors està orquestrat, és una visió del món, una més, única, també veritable, que s’entreveu en l’obra, i aquesta realitat és la que es pretén comunicar al públic. ¿No busquem, a través de l’obra d’art realitzada en equip i per a una col·lectivitat, rendir culte a algun déu o entitat espiritual ignota?
Caldrà barallar-se amb el vestit o deixar-ho estar, vam comentar després de la primera prova de vestuari. Era urgent i necessari que transmetés a en Toni l’ànima del personatge, i afortunadament, havia vingut amb la seva màquina de cosir.
Després d’uns mesurats coneixements i actituds, ho va entendre de seguida i sense cap mena de dubte em va arrabassar el vestit i es va posar a descosir-lo en un pur acte de destrucció creativa.
Al cap de 20 minuts i amb una rapidesa oriental, em feia emprovar uns pantalons reinventats que em van semblar, des del primer moment, que pertanyien amb tot el dret a “Ànima de Serp”.
El mateix procés va tenir la jaqueta curta. Després de cosir i descosir durant hores, apujar les espatlles, estrènyer el pit i eixamplar la cintura, el ninot còsmic de “Ànima de serp” se’ns anava fent present davant dels nostres meravellats ulls.
Ara sí que li falta una gorra, va comentar la Cristina, que també estava participant de la tempesta creativa. En deu minuts, les mans de Toni, com per art de màgia, ens redimien l’abillament del limbe dels innocents. Uns últims retocs a l’esquena i ho vam donar per enllestit. Després d’aquesta sessió maratoniana, un passeig per la muntanya a la llum de la lluna fins a altes hores de la nit va reconciliar els nostres esperits amb el silenci inicial, a partir del qual, qualsevol so o acció esdevenen signe.
Divendres 6 de novembre. Sessió núm.14
Passades les peripècies consegüents i després d’obtenir un local ampli i lluminós, fem proves de vestuari per veure si està d’acord amb el to i la textura de la terra. Aquesta vegada ens concentrem específicament en l’escena del “Sorgiment”. Fem diverses filmacions en vídeo de les diferents maneres d’aparèixer als ulls del públic.
Algunes imatges dels assajos dels dies anteriors m’havien fet la impressió que no s’apreciava tota la intensitat que anteriorment, com a dansaire, pensava que sentia.
¿De quina manera es pot fer participar, els assistents, d’aquests estats metafísics sense que la meva subjectivitat com a executant precedeixi el que ha de ser mostrat? Heus aquí aquesta tremenda paradoxa que exigeix, al mateix temps, ser i representar.
La solució dialèctica d’aquests dos aparents estats extrems l’hauré escollir com a executant en transmetre a l’espectador la força i la intensitat de l’actitud o el gest representatiu, i posar totes les meves emocions com a individu al servei del senyal o el gest escènic. En desaparèixer l’ego, doncs, s’engrandeix la condició del mateix individu com a ésser humà, i augmenta, per reflex, la presència d’aquells qui assisteixen a l’esdeveniment.
Parlem així de les coses que ens són comuns, de la bellesa del fet d’existir, de la dignitat de pertànyer a alguna cosa molt més seriosa, alegre i profunda. Però aquí és precisament on el dansaire ha d’estar alerta i no creure’s missatger del que podrien ser estats superiors. Aquesta tensió amb el quotidià existir serà la fibra que, tibada, alliberarà el dolç so del que és humà.
D’aquest fructífer assaig vam deduir la conveniència de mantenir-se al mig de les dues formes d’estar davant dels assistents. Ni deixar-se dominar per l’experiència en si, ni ignorar l’estat catàrtic que se’n derivi. Esperar, en una paraula, que la vida flueixi, però dedicant-hi el màxim d’hores de treball.
Dissabte 7 de novembre. Sessió Núm.15
Un altre cop hem volgut prendre com a referència l’estat letàrgic. Durant una hora he recuperat la posició del rèptil. La respiració encara no està completament resolta, en inspirar i expirar només per la boca a través de la canya que emergeix fins a la superfície, una part de l’aire expulsat torna als pulmons, amb menys oxigen. D’ara endavant provaré una respiració més equilibrada que em permeti utilitzar els dos conductes, nasal i bucal, i amb aquesta naturalitat el cos quedarà disponible per a la confluència de les diferents memòries.
Aquesta vegada he optat per una actitud físicament més passiva del cos, escoltant de nou les seves raons i vivències sota terra.
L’evolució dels assajos m’està requerint adoptar una posició diferent, no tan horitzontal, sinó en diagonal i lleugerament més encongit, amb els colzes més a prop del tronc, com també els genolls. Amb la ment de simple observadora de les vivències físiques, com a espectador intern he pogut notar el propi cos com si fos un rèptil al qual haguessin crescut les extremitats inferiors i superiors amb morfologia antropoide.
El cervell, per uns instants, qüestionava des d’algun raconet la condició humana a la resta del cos, o si més no, aquesta illeta del cervell que brillava amb llum pròpia feia notar a l’altra part la seva manera particular de veure i sentir la realitat.
Cada estat de consciència té la seva pròpia autèntica explicació del món. Seria potser el conjunt d’allò diví. Explicar això únicament a través del que és humà em sembla una pretensió que desafia amb ignorància el buit que separa les diferents capacitats de ser.
És aquí on es va confiar en un nou humanisme despullat del sentiment de la pròpia importància i disponible a negar-se a si mateix per poder-se afirmar a través de tot el que existeix.
Aquesta essència divina que portem a dins viu en nosaltres plena d’un buit vitalista. Per a aquells qui siguin capaços de fer el salt o, per entendre’ns, de sincronitzar aquesta nova emissora, la realitat i la vida prenen un nou aspecte enriquidor.
En aquest assaig d’avui hem aconseguit d’unificar memòria, vivència i representació, un petit tresor que caldrà saber conservar amb la presència dels tambors i les cornetes, i més encara davant del públic.
PREMSA
“Alma de serpiente” espectáculo para la controversia, abierto a soluciones que deberá resolver el carácter provisional que se vio en el estreno de anteanoche, es la ocasión para reencontrar al Albert Vidal, dueño de unas técnicas de expresión corporal únicas, las más difíciles personales y cautivadoras, y a la vez de una mayor imaginación que se han dado en nuestro panorama de creadores teatrales.
LA VANGUARDIA. Joan-Anton Benach. 29.05.1988
… La acción teatral de Albert Vidal llega más allá de la pura estética más o menos modernista o vanguardista que a veces tratan de vendernos artistas de hoy: una profunda meditación filosófica, existencial, inundó la otra noche la sala del teatro Alfil, en la convicción de que se vivía y compartía una experiencia , esta vez sí, nueva y sincera.
AGENDA. Enrique Centeno. 24.11.1987
… El éxito que demostraba la emoción de quienes presenciaron el espectáculo, una emoción que en alguno de los momentos de la obra hizo aparecer alguna lágrima entre el público hellinero. … … Ningún espectador dudó que el éxito aquí obtenido le acompañara allí donde se ponga en escena este montaje….
LA VERDAD. Emilio Sanchez.19.11.198
.. Albert Vidal es el actor dueño de un ritmo y una manera de danzar que contrastan con las líneas clásicas y modernas enraizadas en la escena. Durante veinte años ha practicado en espectáculos y creaciones peculiares…. La obra “Alma de serpiente” es una germinación animal. La semilla fue sembrada en una de sus anteriores obras y ahora Albert Vidal nos cuenta en imágenes cómo el hombre surge de la tierra con la lentitud de los días y de las horas. El acto orgánico pasa del viscoso laicismo de la anecdota a las fronteras de lo fantástico y la pantomima bufonesca da vida a la farsa medieval.
IDEAL. Andrés Molinari.27.05.1988.