| Any | 1990 |
| Gènere | Performance |
| Obra | Las malignas raíces del bien |
| Presentació | Fossa d’un futur pàrquing al barri Salamanca. Madrid |
Un dia, sortint de prendre copes a Madrid amb Paco Carvajal, llavors director del Teatre Alfil, passem pel costat d’un enorme esvoranc al barri de Salamanca, d’uns trenta metres de profunditat i gran gairebé com un camp de futbol.
Sí, efectivament, havien iniciat les excavacions del que havia ser un pàrquing. De cop, en Paco em deixa anar: “Vidal, has de fer una performance aquí, en aquest esvoranc.” A mi em va semblar bé, seguint el joc, i amb la mateixa actitud li vaig respondre: “Molt bé, Paco, d’acord. Però ha de ser d’aquí a una setmana i ho organitzes tu”. Ell ja no se’n podia desdir, ni jo tampoc. Alea jacta est.
Eren temps que a Madrid encara quedava l’estela del seu alcalde Tierno Galván i el que havia estat la moguda madrilenya; encara llançaven espurnes d’il·lusió creativa. Paco i el seu equip es van posar a preparar-ho tot amb una obstinació i una energia difícils de descriure. La veritat és que en vam fer una de bona.
Una cosa que vaig trobar divertidíssima és que se’n va anar a parlar amb el director de l’Orquestra de la Guàrdia Urbana i li va dir que la regidora de cultura estava entusiasmada amb el projecte -cosa que no era veritat perquè encara no hi havia ni parlat, amb ella.
Aconseguida l’aprovació del director de l’orquestra de la Guàrdia Urbana, li va faltar temps per anar a veure la regidora. Li va explicar com n’estaven de contents amb aquesta idea tant l’Orquestra de la Guàrdia Urbana com, per descomptat, l’empresa constructora, la qual ens havia confirmat la seva aprovació -com us podeu imaginar, tampoc no hi havia parlat amb ells.
Total, que els uns pels altres, van anar dient que sí, i el dia assenyalat, que va ser efectivament al cap d’una setmana, allà hi havia un bon grapat de càmeres de televisió, dues mil persones al voltant de la fossa, un camió d’obra i una excavadora que no sé ni d’on va sortir, a punt per col·laborar amb el que estava anunciat com “Las malignas raíces del bién”.
Ah! me n’oblidava, per descomptat, tot amenitzat per la banda de vents i tambors de la Guàrdia Urbana de Madrid.
Ja abans de començar, allò era una obra mestra de la producció pirata. Sembla que a última hora s’havien presentat els directius de l’empresa constructora pretenent anul·lar l’esdeveniment, ja que havien estat els últims d’assabentar-se’n.
Jo m’estava concentrant, a l’inici de la performance, quan vaig veure en Paco a baix a la fossa discutint iradament amb quatre vestits del Corte Inglés, però per la distància no podia sentir res de la conversa. Quan després li vaig preguntar de què anava, em va dir que un que s’havia presentat com el director de l’empresa constructora volia parar l’esdeveniment, i que en veure 30 guàrdies urbans baixant la rampa se n’hi va anar a exigir-los que intervinguessin, però aquells senyors, amb els seus plomalls i uniformes, li van dir que els sabia greu però que només havien anat allà a tocar la trompeta.
Bé, que no van tenir cap altre remei els directius que marxar molt enfadats d’aquell lloc. Llavors vaig poder lliurar-me plàcidament als déus d’aquella significativa performance en la qual encarnaria l’esperit d’una serp que després d’haver estat interrompuda en la seva letargia per la màquina excavadora, aquesta la persegueix fins que l’atrapa amb la pala, l’aixeca fins a 8 metres d’altura i la deixa en un camió ple de terra que s’enfila per la rampa amb Ànima de Serp dret sobre del cúmul de terra.
Aquest va ser el primer ritual d’una sèrie de tres performances de “Xamanisme Industrial” que alliberava com a oficiant posseït per les energies de la Serp. Al final del ritual entonava un cant de lament i gemec al so d’un pas doble de la Banda Municipal de la Guàrdia Urbana.
L’efecte va ser impecable i el públic no va poder-se reprimir i va acompanyar a cor aquest final amb un “torero, torero” fins a la desaparició del camió.
Allò, en una setmana, havia estat un miracle.
Visca l’Art! La vida per davant de tot i la flor de la vida són les obres d’art transmeses amb ofici.
DE LES MALIGNES ARRELS DEL BÉ
La societat constructora
Perfora l’espai tel·lúric
Per allotjar-hi un pàrquing d’automòbils.
Puresa i paradoxa urbana.
Ballar i cantar en el cor de les seves entranyes,
Trepitjar extasiat la ferida fonda i penetrant
Amb crits d’amor i dolor.
Celebrada la dansa ritual,
La gran pala eruga entrarà a la plaça,
N’arrancarà el dansaire i el dipositarà
En el camió de la runa.
Aquest èxode de la consciència
Anirà acompanyat de músics
Fent processo darrere del camió
Fins a l’asfalt.
Al llarg d’uns 300 metres
Podran apreciar, atònits, els vianants,
Aquesta estranya processó
De la nostra vivència contemporània.
